Resum Història - Tema 15 (Transició, democràcia i autonomia).

A la mort del general Franco, les lleis fonamentals preveien la continuació del règim franquista transformat en una monarquia no democràtica. Però, des del novembre del 1975 es va desenvolupar a Espanya un procés de transició política en el qual es va promulgar la Constitució del 1978 i s’establí un sistema de monarquia constitucional. A Catalunya, la reivindicació d’autogovern va portar al restabliment de la Generalitat, a l’elaboració d’un estatut d’autonomia i a la celebració de les primeres eleccions autonòmiques (1980).

La transició es va desenvolupar entre l’any 1975, amb l’accés al tron del rei Joan Carles I, i el 1982 amb l’arribada al poder del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), un dels partits de l’oposició al franquisme. A partir del 1982 es va iniciar un període de normalitat democràtica, en el qual dos partits s’han anat alternant el govern; el PSOE, que es va mantenir catorze anys en el poder (1982-1996), i el Partido Popular (PP), que va ocupar el govern durant vuit anys (1996-2004). L’any 2004 va tornar a governar el PSOE, que va revalidar el seu triomf en les eleccions del 2008.

1. Els inicis de la transició (1975-1978)

1.1. Immobilistes, reformistes i rupturistes

El panorama polític a la mort del dictador, 20 de novembre del 1975, presentava tres alternatives. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions que culminés en una lenta i limitada democratització del règim; i finalment, la majoria de l’oposició antifranquista s’inclinava per la ruptura amb la dictadura i la construcció d’un nou sistema polític liderat per les forces democràtiques.

El govern d’Arias Navarro

El 22 de novembre del 1975, dos dies després de la mort del dictador, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei segons les previsions de la Llei de successió. El monarca va disposar que continués al capdavant del govern Carlos Arias Navarro, que va incorporar al seu gabinet els reformistes Manuel Fraga Iribarne i José María de Areilza.

Però, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que apostava pel continuisme del franquisme i que el seu plantejament reformista era del tot insuficient.

Les mobilitzacions populars

La Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica, creades els anys finals del franquisme, es van unir en l’anomenada Coordinació Democràtica. La seva proposta s’expressava en la fórmula de la ruptura democràtica, és a dir, un procediment constituent que, per mitjà d’un govern provisional i d’unes eleccions generals, posés les bases d’un nou sistema polític.

A Catalunya, a més de l’Assemblea de Catalunya, al final del 1975 es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava onze partits.
Les forces antifranquistes van perdre la iniciativa i van promoure una sèrie de mobilitzacions populars (manifestacions, vagues, ...) que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia.
Diversos sectors van estar en vagues durant varies setmanes (Madrid).

El govern de Suárez i la reforma política

El rei Joan Carles I i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d’Arias Navarro el 30 de juny de 1976 i van imposar com a successor Adolfo Suárez, un jove polític procedent dels sectors reformistes del Movimiento, que va acceptar conduir les reformes des del govern. Desprès d’accedir a la presidència del govern, Suárez va iniciar contactes amb les forces democràtiques. A més, va proposar un projecte audaç, la Llei de reforma política (LRP), que reconeixia, amb limitacions, els drets fonamentals de les persones, la potestat legislativa i preveia un sistema electoral democràtic.

La llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976 i va ser aprovada pel 81% dels votants.

1.2. La construcció de la democràcia

Els mesos següents de l’aprovació de la Llei de reforma política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, per tal de preparar les condicions per a la celebració d’eleccions generals. Mentrestant a tot arreu es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.

El camí vers la democratització es va completar amb una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una amnistia per a delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics i es va anar desmantellant totes les institucions franquistes. Es va dissoldre el Tribunal d’Ordre públic, el Movimiento Nacional i el Sindicato Vertical.

Es va legalitzar els partits PCE i PSUC.

Les primeres eleccions democràtiques

Les eleccions generals van quedar fixades per al 15 de juny del 1977 i s’hi van presentar la majoria de partits que havien vertebrat l’oposició al règim de Franco.

Manuel Fraga Iribarne va crear un nou partit, Alianza Popular. Des del govern es va constituir la Unión de Centro Democrático (UCD), el líder de la qual era Adolfo Suárez.

La jornada electoral es va celebrar amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, el PSOE va quedar en segon lloc. Adolfo Suárez va constituir el primer govern democràtic d’Espanya desprès de la Guerra Civil. Una de les primeres tasques del nou govern va ser la redacció d’una constitució per establir les bases del nou estat democràtic.

A Catalunya van guanyar els socialistes, encapçalat per Joan Reventós, el segon lloc pa ser pel PSUC, i l’UCD i PDC en tercer lloc.

La constitució del 1978

- Política de consens.
- Caràcter progressista.
- Monarquia parlamentària.
- Aboleix la pena de mort.
- Principis rectors de la política social i econòmica.
- Llibertat de mercat.
- Dret a l’autonomia.

La recuperació de l’Autonomia

2.1. El restabliment de la Generalitat de Catalunya

L’Assemblea de Parlamentaris Catalans demanava la restauració de la generalitat,
el retorn del seu president, el restabliment de l’Estatut i la constitució d’un govern provisional de Catalunya. Hagueren mobilitzacions populars al voltant de la campanya “Volem l’estatut”, l’11 de setembre del 1976 a Sant Boi de Llobregat i l’11 de setembre del 1977 a Barcelona.

Llavors, el president Suárez va voler prendre la iniciativa i va negociar directament amb Tarradellas el restabliment de la Generalitat provisional i el seu retorn com a president desprès de 30 anys d’exili. (Poques competències, ensenyament obligatori del català i comissió mixta de traspassos Estat-Generalitat).

2.2. L’Estatut d’Autonomia de Sau

L’Assemblea de Parlamentaris Catalans va impulsar l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia i va nomenar una Comissió de 20 diputats que va redactar un projecte d’Estatut. El projecte, anomenat Estatut de Sau pel lloc on van tenir lloc les reunions del treball de la Comissió, va ser aprovat per l’Assemblea de Parlamentaris el 16 de desembre del 1978. L’Estatut va ser sanciona per les Corts. A Catalunya es va celebrar el referèndum, que va triomfar. L’estatut:

- Reconeixia Catalunya com una nacionalitat.
- El català com a llengua pròpia.
- Parlament – President – Consell Executiu – Tribunal superior de Justícia.
- Competències legislatives i executives.
- Policia Nacional.
- Finançament.

2.3. L’Estat de les Autonomies

El procès de construcció de l’Estat de les Autonomies es va iniciar a partir del moment en què la Constitució va regular la possibilitat que totes les nacionalitats que ho desitgessin es convertissin en comunitats autònomes, regides per un estatut d’autonomia, amb un Parlament autònom, elegit per sufragi universal i amb un govern propi. Establia dos procediments d’accés a l’autonomia: un de més ràpid i complet, previst en l’article 151, al qual podien accedir directament les nacionalitats històriques, i si complia unes condicions determinades i la decisió era aprovada per un referèndum, i un altre de més lent, previst en l’article 143.

3. Crisi econòmica i obstacles a la democràcia

3.1. Un context de crisi econòmica internacional

La Transició va coincidir amb l’inici d’una crisi econòmica internacional arran d’una gran pujada del preu del petroli. Als problemes econòmics s’hi van afegir la incertesa política i el retard d’adopció de mesures contra la crisi. Hi va haver una disminució de les exportacions, una retallada de les inversions estrangeres, una caiguda dels ingressos per turisme i retorn dels emigrants a Europa. La crisi energètica va derivar en una profunda crisi industrial i consegüentment l’atur va augmentar en un ritme anual molt elevat. La renda per capità disminueix i es produeix un procés d’inflació.

La caiguda de l’activitat econòmica a Catalunya va superar la mitjana espanyola. L’atur va augmentar a un ritme anual molt elevat i va passar del 8,1 % al 19.9 %.
Tot això va frenar el corrent migratori i va contribuir a la caiguda de la taxa de natalitat.

3.2. Els Pactes de la Moncloa

Per fer front a la crisi econòmica, era imprescindible una entesa entre el govern i els partits de l’oposició. L’octubre del 1977, les principals forces polítiques, va signar els Pactes de la Moncloa, que contenien un seguit d’acords per al sanejament de l’economia i un programa d’actuació política.

Els seus objectius principals eren la reducció de la inflació i la posada en pràctica d’un conjunt de reformes per repartir d’una manera equitativa els costos de la crisi, racionalitzar el consum d’energia, etc.

Hi va haver una reforma fiscal i una reforma de la Seguretat Social. També es va procedir a una reforma tributària, i va entrar en vigor l’impost extraordinari sobre el patrimoni l’IPRF.

3.3. Els obstacles de la democràcia

Alguns sectors promovien la violència per tal d’obstaculitzar la democràcia. Les principals amenaces provenien de l’involucionisme, del colpisme militar i del terrorisme.

Les forces de l’extrema dreta van estimular un cop d’Estat militar que forcés la involució política. Organitzaren grups violents que van arribar a la formació d’agrupacions de pistolers com els Guerrilleros de Cristo Rey i la Triple A. Unes de les seves accions més virulentes fou l’assassinat de cinc advocats laboralistes vinculats al PCE i a CC OO, al seu despatx del carrer Atocha de Madrid (1977).

El terrorisme d’extrema esquerra també va incrementar les seves actuacions cercant víctimes entre les forces armades, els cossos de seguretat... En aquells anys van aparèixer els GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriórtico).

L’activitat terrorista principal provenia d’ETA, que refusava la Constitució del 1978 perquè aquesta no reconeixia el dret d’autodeterminació. Així, l’organització terrorista va emprendre una campanya d’atemptats. Una enorme magnitud va tenir l’atemptat als magatzems Hipercor de Barcelona (1987), que va causar 21 morts i 45 ferits. A Catalunya es creà l’organització independentista Terra Lliure.

4. La consolidació democràtica (1978-1982)

4.1. El segon govern de la UCD

Una vegada aprovada la Constitució, Suárez va dissoldre les Corts i es van convocar eleccions legislatives per al març del 1979, que van donar resultats molt similars a les del 1977. El triomf va ser novament per a la UCD que presidia Adolfo Suárez, seguida del PSOE, i a molta distància el PCE. A Catalunya, les forces d’esquerra, PSC i PSUC, van tornar a ser majoritàries.

La UCD va formar un nou govern, presidit també per Suárez i en minoria parlamentària, que va continuar l’activitat reformista, amb lleis com l’Estatut dels Treballadors (1980). Als problemes interns s’hi va afegir el seu fracàs relatiu en les primeres eleccions municipals democràtiques, a partir de les quals es van construir nombrosos ajuntaments d’esquerra, sobretot a les grans ciutats.

La crisi de la UCD, la difícil situació econòmica i les accions desestabilitzadores d’ETA van produir una debilitat extrema del govern. El maig de 1980, el PSOE va presentar a les Corts una moció de censura que l’oposició va perdre per un marge molt escàs. Des d’aquell moment, l’activitat governamental es va paralitzar.

Davant el fraccionament de la UCD, Adolfo Suárez va dimitir de la presidència del govern i del partit el 29 de gener del 1981.

4.2. El cop d’Estat del 23-F

El 23 de febrer del 1981, mentre en el Congrés dels Diputats s’estava realitzant la votació d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez a la presidència del govern, un grup de guàrdies civils comandat pel tinent coronel Antonio Tejero va irrompre a l’hemicicle, va interrompre la votació per la força i va retenir tots els diputats i el govern sencer. Paral·lelament, el capità general Jaime Milans del Bosch va declarar l’Estat de guerra a València i va treure les tropes al carrer per imposar un canvi de rumb en la política espanyola.

Els objectius dels colpistes eren confusos i segurament no coincidents, però tots compartien la intenció de paralitzar el procés democràtic i d’atorgar a l’exèrcit en un paper rellevant en el govern.

El 27 de febrer un seguit de manifestacions multitudinàries en defensa de la democràcia va recórrer els carrers de les ciutats espanyoles.

4.3. El declivi de la UCD

Dos dies desprès de l’intent de cop d’Estat, Calvo Sotelo va ser investit nou cap de govern. Pràcticament la seva política no es va diferenciar de la de Suárez. El govern va signar am les organitzacions empresarials i sindicals l’Acord Nacional d’Ocupació, per contribuir des del món laboral a l’estabilitat democràtica desprès de l’intent colpista. Així mateix, la Llei del divorci, a la qual s’oposaven els grups democristians de la UCD, va ser aprovada a l’abril del 1981, però, la Llei d’autonomia universitària va ser retirada.

Ingrés d’Espanya a l’OTAN va ser efectiva el 30 de maig del 1982.

UCD-PSOE à Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOHPA).

Adolfo Suárez creà el seu propi partit, CDS (Centro democrático y social).

El 1982 es celebren unes noves eleccions, que va donar la victòria al PSOE, la qual cosa posava la fi a la transició.

5. Els governs de la democràcia (1982-2008)

5.1. L’etapa de govern socialista (1982-1996)

Eleccions d’octubre del 1982 à PSOE va obtenir la majoria absoluta.

El seu líder, Felipe González, va ser elegit president del govern i el PSOE va mantenir el poder durant quatre legislatures.

La majoria absoluta es va renovar en les eleccions de 1986 i 1989. L’any 1993, el PSOE va haver de cercar el suport dels partits nacionalistes per poder governar.

El 1982, amb un cens de 26.8 milions de votants i amb una participació del 80%, el PSOE va obtenir 10 milions de vots i Alianza Popular, la meitat. Per darrere es va situar Convergència i Unió, la UCD, i el Partido Comunista de España.

A Catalunya, el partit dels socialistes va obtenir el triomf, i el segon lloc va ser per CiU.

El procés reformista

El canvi socialista es va concretar en un ampli programa de reformes:
- Lluitar contra la crisi econòmica.
- Racionalitzar les administracions públiques.
- Avançar cap a l’Estat del benestar.


Per reactivar l’economia es van prendre mesures per garantir l’estabilitat financera, reduir la inflanció i estimular la inversió privada. La reconversió industrial va ser un procés d’adaptació dels sectors productius a les exigències del mercat internacional i de l’ ingrés de la CEE.

El tancament d’empreses i l’augment de l’atur van provocar conflictes laborals importants en el sector metal·lúrgic (Sagunt, Biscaia) i de les drassanes (Galícia).

Les reformes econòmiques van estar acompanyades de reformes socials: Cal destacar la despenalització de certs supòsits de l’avortament i, sobretot la reforma educativa, que va portar l’educació gratuïta als 14 anys (la LODE), i que prolongava l’escolarització obligatòria i gratuïta fins als 16 anys (la LOGSE).

L’any 1983, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals 14 articles de la LOHPA, i amb els articles vàlids es va confegir a aprovar una nova Llei del procés autonòmic (LPA).

Pel que fa la política internacional, el 12 de juny de 1985, es va signar el Tractat d’Adhesió a la CEE; Espanya s’hi va incorporar l’1 de gener del 1986. També es va fer un referèndum per ratificar l’ ingrés d’Espanya a l’OTAN, que va resultar favorable.

Per fer front al colpisme, el govern va emprendre una reforma de l’exèrcit, que va consistir en reduir-ne gradualment la plantilla, modernitzar-ne les estructures i subordinar-lo al poder civil. Per abordar el problema terrorista d’ETA, es va signar el Pacte d’Ajuria Enea (1988), que unia totes les forces polítiques democràtiques contra la violència.

El desgast del govern

Les reformes econòmiques havien suposat un deteriorament de les relacions entre els sindicats i el govern pel fet que els esforços per a la reconversió econòmica havien estat suportats, essencialment, pels treballadors. El resultat va ser una vaga general el 14 de desembre de 1988. El govern va respondre am una sèrie de mesures socials i laborals entre el 1990 i el 1995:

- Es va universalitzar l’assistència sanitària gratuïta.
- Es va enfortir el sistema de protecció contra la desocupació.
- Es va consolidar i garantir el sistema públic de pensions mitjançant el Pacte de Toledo.

Va sortir a la llum l’anomenada “Guerra Bruta” contra el terrorisme amb els Grupos Antiterrotistas de la Liberación. L’erosió del govern socialista es va incrementar a partir del 1992 amb l’arribada d’una nova recessió econòmica de caràcter mundial.

5.2. Els governs del Partido Popular

Les eleccions de març del 1996 van ser guanyades pel Partido Popular: José María Aznar va ser elegit president del govern, però en no tenir majoria absoluta, va haver de cercar el suport de les formacions nacionalistes (CiU, PNB i Coalición Canaria). A Catalunya la victòria va ser per al PSC, seguit per CiU i el PP.

La legislatura en minoria

L’acció del primer govern d’Aznar va tenir una orientació centrista. Aznar va fixar la política econòmica com a tasca prioritària. Va mantenir una política social que assegurés l’Estat del benestar. Privatització d’empreses públiques per recaptar els ingressos per equilibrar els pressupostos de l’Estat.

El govern en majoria

Les eleccions legislatives de l’any 2000 van adjudicar al PP la majoria absoluta del Parlament. A Catalunya, el PP, va augmentar el nombre d’escons però va mantenir el tercer lloc. Va elaborar un seguit de lleis noves: la Llei d’estrangeria, la Llei orgànica d’universitats, la Llei orgànica de qualitat de l’ensenyament, i la Llei de partits.

El PP va fer front a qüestions que van provocar una gran tensió social, com el Pla Hidrològic Nacional, l’enfonsament del petrolier Prestige. Una reforma del subsidi d’atur, que va provocar una vaga general, on la reforma va ser retirada. Però el fet més pol·lèmic va ser el suport del govern espanyol a la invasió de l’ Iraq, per una força multinacional encapçalada pels Estats Units. Manifestacions contràries a la guerra.

Per a les eleccions del 2004, el PP va designar Mariano Rajoy com a candidat a la presidència. Però l’11 de març, tres dies abans de la data electoral, l’esclat de deu bombes a les rodalies de l’estació d’Atocha a Madrid, que van causar quasi 200 morts i més 1000 ferits, va alterar dramàticament la campanya electoral. En un primer moment el govern va atribuir l’atemptat a ETA, quan moltes pistes deien que havia sigut l’organització islamista al-Qaida. Gran part de l’opinió pública va desconfiar de les explicacions del govern.

5.3. Els socialistes novament al poder

Les eleccions es van celebrar el 14 de març del 2004 i les previsions auguraven una nova victòria del Partido Popular no es van complir. El PSOE, que presentava com a candidat José Luis Rodríguez Zapatero, va aconseguir un nombre més gran de vots.

La primera mesura fou retirar immediatament les tropes espanyoles de l’Iraq (abril del 2004). També va promulgar noves lleis com la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes i la Llei de dependència. Va agilitar els tràmits del divorci, la regularització d’immigrants i va permetre el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Per últim va renovar alguns estatuts d’autonomia.

6. La Catalunya autònoma

6.1. El sistema de partits a Catalunya

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) . Jordi Pujol
Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
petit nucli de centristes de Catalunya – UCD

PSC-Congrés . Joan Reventós
PSC-Reagrupament . Josep Pallach
Federació Catalana del PSOE

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
El Partit Popular (PP)

Unió de Centre democràtic (UCD) – alguns membres van abandonar el partit
i es van unir a CiU

6.2. L'hegemonia de Convergència I Unió a la Generalitat

1980, 20 de març, primeres eleccions autonòmiques, que van suposar el triomf de CiU, 28% dels vots. Jordi Pujol va formar un govern en minoria amb el suport d'ERC. Va tenir com a objectiu prioritari el desenvolupament de l'Estatut. L'aprovació de LOHPA ( Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic) va ser mal rebuda I va dificultar les relacions amb el govern central.

Eleccions de 1984, 1988 I 1992 – majoria absoluta
fins al 1995 que va quedar en majoria simple, allà es van acabar els 23 primers anys de l'autonomia catalana. Durant el període la tasca del govern va ser :

- consolidar institucions pròpies amb les lleis sobre organització del govern

- funció pública

- creació de la policia autonòmica (Mossos d'Esquadra)

- impulsar el desenvolupament de matèries bàsiques, com l'ensenyament I la sanitat , de gran importància

- Llei de normalització lingüística : promoció del català en l'ensenyament I major presència en mitjans de comunicació

- Creació de tres canals de televisió (TV3, 33 3/24)

- Llei d'organització del territori : 41 comarques.

6.3. El govern tripartit d'esquerres

al 2003 el PSC va ser el partit més votat per un estret marge, es van unir PSC, ERC I ICV.
Va sortir Pasqual Maragall com a president al capdavant d'un govern tripartit acordat amb el Pacte de Tinell.

El principal projecte va ser elaborar un nou estatut que reconegués el caràcter nacional de Catalunya, més competències per la Generalitat, millorés l'autonomia tributària i drets i deures als ciutadans davant del govern de Catalunya. El text estatutari va ser aprovat pel Parlament al 2005 amb el vot de tots els partits menys el PP.

7. Desenvolupament econòmic i canvis socials

7.1. El Creixement Econòmic

Després de la crisi de 1993-1974 les economies occidentals van començar a recuperar-se I a créixer, Espanya i Catalunya van participar en aquest creixement. 3 fases:

- Fase de creixement (1986-1991) : després del procés del sanejament bancari i reconversió industrial del PSOE, va augmentar la renda per càpita, va disminuir l'atur i va millorar l'economia en general.

- Fase de recessió (1992-1997): El creixement es va esgotar a causa de les dificultat econòmiques per l'enfonsament de l'URSS, la recessió econòmica de EEUU I la unificació d'Alemanya. Va disminuir la renda per càpita, va augmentar l'atur (1 milió de persones al 1994) I va augmentar l’ inflació.

- Fase de creixement (1998-2008): Els governs del PP I el primer govern de ZP van coincidir amb una etapa de recuperació afavorida per ingressar a la comunitat de la moneda del euro. Menys interessos, més inversió i consum, més llocs de treball. Augment de preu de productes energètics.

Malgrat tot:

- Es mantenen problemes estructurals

- les taxes d'atur són de les més altes entre els països industrials

- dèficit exterior alt i endarreriment tecnològic

- economia basada en el lideratge de la construcció

- el boom immobiliari ha augmentat els préstecs hipotecaris i hi ha molta demanda de residència.

Economia a Catalunya

Va patir els mateixos cicles de creixement que a la resta del país. Els serveis han estat l'activitat econòmica més important, la integració al mercat europeu ha fet que l'espanyol perdés força i que augmentessin les exportacions estrangeres. Les diferències amb el conjunt de l'Estat han disminuït , de 26 punts de diferència de PIB, es va reduir fins a 16. Catalunya és la comunitat més rica productivament.

2008 → Crisi financera mundial provocada per les “hipoteques escombraries” dels E.E.U.U
Això provoca un enfonsament de les borses de tot el món.

-descens del consum
-menys concessió de préstecs
-frenada de la construcció i problemes bancaris

A Catalunya ha continuat amb una crisi industrial derivada de les dificultats financeres de les empreses i de la frenada del consum

fallida de moltes empreses, augment de l'atur i disminució d'un 2'9% del PIB al inici del 2009.

7.2. El canvi demogràfic i social

Espanya ha deixat de ser un país d'emigrants a ser un receptor d’immigració, Catalunya ha acollit un alt percentatge d'aquests immigrants. (1991, estrangers 1,161% del total. 2006, estrangers: 12'81% del total).

L'any 2008 la població va superar els 45 milions d’hàbitats, I a Catalunya els 7 milions. Les previsions de creixement demogràfic de fa anys s'han vist alterades per l'arribada massiva d’immigrants, la majoria del Marroc I Amèrica Llatina, uns quants dels països de l'Est.

Una nova estructura laboral

increment de la població ocupada a Espanya. Dels 12,5 milions al 1996 als 20,3 al 2007. Provocat en part per la incorporació massiva de la dona al treball I acompanyat per la disminució de la taxa d'atur per sota del 9%. Però la precarietat laboral afecta gairebé a un terç dels treballadors.

La crisi iniciada al 2008 ha suposat un canvi, l'atur està tornant a pujar fins al 13% a Espanya, 11'8% a Catalunya.

El sector primari ha anat perdent treball I importància mentre que el sector terciari n'ha guanyat molta. A Catalunya els serveis representen el 66% de la població activa.

La taxa d'ocupació femenina s'ha duplicat en els darrers 25 anys, però encara està per sota dels països més avançats. (+ del 60%) mentre que a Catalunya encara estem al 53,1%

7.3. La transformació de les mentalitats

L'estructura familiar ha canviat, han sorgit models de família alternatius (monoparental, parelles de fet, homosexuals...), s'ha retardat l'edat d'emancipació dels joves de la llar familiar.

El paper de la dona ha experimentat una gran revolució, sobretot amb la incorporació generalitzada al mercat laboral. La societat també ha de fer front a la violència contra les dones en els àmbits socials I familiars.

S'ha aconseguit la plena escolarització.