1. Els enzims
Els enzims són proteïnes, formades per cadenes de desenes o centenars d’aminoàcids, que tenen la funció d’accelerar una reacció química concreta. Són, doncs, biocatalitzadors molt específics, tant pel que fa al reconeixement del reactiu, anomenat substrat, com respecte de la reacció en que participen. Cada enzim catalitza una sola reacció, que converteix un o més substrats en un o més productes.
Els enzims s’uneixen físicament al substrat i formen un complex enzim-substrat. La regió de l’enzim que s’uneix al substrat s’anomena lloc actiu. Com a proteïnes que són, les molècules d’enzim es desnaturalitzen a temperatures elevades o pH extrems. A més, cada enzim té un pH òptim i una temperatura òptima als quals la seva activitat és màxima.
Els enzims fan que les reaccions es realitzin a grans velocitats en temperatures relativament baixes.
Controlen les reaccions on intervenen evitant una despesa excessiva d’energia i substrat. Permeten la coordinació dels diferents processos metabòlics.
Característiques
Es defineixen com a biocatalitzadors i són els responsables de les reaccions metabòliques.
• Són proteïnes globulars solubles en H2O.
• Poden actuar a nivell intracel·lular i a nivell extracel·lular.
• Com a catalitzadors: no alteren el producte final de la reacció, intervenen en la reacció sense patir cap modificació, no alteren la constant d’equilibri de la reacció i són
específics.
• Es poden regular.
Tipus d’enzims
Segons l’estructura que tenen els enzims, podem distingir dos tipus:
- Proteics: formats per aminoàcids (apoenzim) à fracció proteica.
- No proteics: tenen una fracció, no proteica, que no està formada per aminoàcids (cofactor) à components no peptídics.
Cofactor: Component no peptídic que ajuda a l’enzim a desenvolupar la seva funció.
Distingim dos grans grups de cofactors:
1. Ions
Ex.: Zn2+ , Cu2+ , Fe2+ , Mg2+ , K+ , Na+ , etc
2. Molècula orgànica
•Coenzim (unió no covalent)
•Grup prostètic (unió covalent)
Molècula orgànica no proteica.
Ex.: ATP, ADP, FAD, FMN, vitamines, etc
Poden activar en un substrat o dos:
“Si l’enzim actua en un sol substrat”: E + S = ES = E + P
Els aminoàcids catalitzadors estableixen enllaços covalents amb el substrat i provoquen la ruptura i posterior transformació en el producte final.
“Si l’enzim actua en dos substrats”: AB+E = ABE = CDE = C+D+E
En les reaccions que hi ha dos substrats (A i B) que reaccionen entre si, els enzims, E, actuen atraient les molècules reaccionants cap a la superfície d’adsorció, de manera que, la seva possibilitat que es trobin augmenta i en conseqüència la reacció es produeix més fàcilment. Els enzims un cop feta la transformació dels substrats en els productes T i D, s’alliberen ràpidament per tornar a actuar.
La inhibició enzimàtica
Són substàncies que redueixen l’activitat d’un enzim o la impedeixen totalment.
La penicil·lina, per exemple, és un inhibidor dels enzims que regulen la síntesi de la paret bacteriana.
Hi ha dos tipus:
- Reversible: Quan NO s’inutilitza el centre actiu, sinó que tant sols se l’impedeix temporalment el seu funcionament.
- Irreversible: Quan l’inhibidor es fixa permanentment en el centre actiu de l’enzim inutilitzant-lo.
La inhibició reversible pot ser de dos tipus:
- Competitiva: Quan l’inhibidor es molt semblant al substrat i competeix per fixar-se en el centre actiu. Si es fixa l’inhibidor, el substrat no s’hi podrà fixar (temporalment), per tant, la velocitat de reacció disminuirà.
- No competitiva: Es deguda a un inhibidor que es fixa en el complex enzimàtic (ES), impedint la seva separació o bé s’uneix a l’enzim impedint l’accés del substrat al centre actiu.
Al·losterisme
Els enzims al·lostèrics són aquells que poden adoptar dos formes diferents:
- La configuració activa de l’enzim.
- La configuració inactiva de l’enzim.
A més del centre actiu, els enzims al·lostèrics, tenen un centre regulador o al·lostèric al qual s’uneixen unes substàncies anomenades lligants/moduladors; la incorporació dels lligants al centre al·lostèric pot inhibir o activar la funció de l’enzim, funció no comú autoreguladora de l’activitat enzimàtica.
Power point:
-Definició: Estimulació o inhibició de l’activitat enzimàtica deguda a l’acció d’altres molècules denominades MODULADORS.
Els enzims al·lostèrics es caracteritzen per tenir un centre actiu i un o més centres
al·lostèrics (on s’uneixen les molècules moduladores), són molt grans i normalment
actuen en vies metabòliques. Segons com sigui el modulador, distingim:
-Modulacions positives o estimulacions: Reben el nom de modulacions homotròpiques degut a que el modulador en molts casos és el substrat sobre el qual actua l’enzim.
-Modulacions negatives o inhibicions: Reben el nom de modulacions heterotròpiques, degut a que el modulador és diferent al substrat. En molts casos aquest modulador és el producte final de la via metabòlica on es troba l’enzim (feed-back o retroalimentació).
La classificació dels enzims
Primer s’esmenta el nom del substrat, desprès el nom del coenzim, si hi ha, i finalment la funció que fa. Exemple: malonat – CoA – transferasa.
Generalment, s’utilitza el nom acabat en –asa.
Classificació antiga (pepsina).
Hi ha 6 classes principals de reaccions:
1. Oxidoreductases: Reaccions d’oxidació-reducció.
2. Transferases: Transferència de grups entre molècules.
3. Hidrolases: Hidròlisi d’enllaços en presència d’H2O.
4. Liases: Es trenquen enllaços i apareixen dobles enllaços.
5. Isomerases: Regulen reaccions d’isomerització.
6. Ligases: Creen nous enllaços gràcies a l’ATP.
Factors que modifiquen l’activitat enzimàtica
-Temperatura: De manera general, l’augment de la tª implica un augment de l’activitat
enzimàtica. No obstant, existeix una tª òptima on l’activitat és màxima. A mesura que ens separem d’aquesta tª l’activitat disminueix. Si la tª és massa elevada, l’activitat pot desaparèixer totalment perquè l’enzim es desnaturalitza.
-pH: Semblant a l’efecte de la tª: existeix un pH òptim on l’activitat és màxima i a
mesura que ens allunyem, l’enzim perd eficàcia. El pH canvia el grau d’ionització dels radicals dels aa., modificant així el centre actiu
-[ S ]: A una concentració d’enzim constant, a mesura que augmenta la concentració de
substrat, augmenta la velocitat de la reacció, fins arribar a una concentració on es produeix una saturació de l’enzim: encara que afegim substrat, la velocitat no augmenta molt.
-[ E ]: A una concentració de substrat constant, a mesura que augmentem la concentració de l’enzim, augmenta la velocitat de la reacció
-Cofactors: Si no existeixen, l’enzim no pot efectuar la seva funció.
2. El metabolisme cel·lular
El metabolisme cel·lular es un conjunt de reaccions químiques que es produeixen a l’interior de les cèl·lules i que condueixen a obtenir matèria per créixer i energia per dur a terme les tres funcions vitals.
Totes aquestes reaccions estan regulades per enzims que són específics per a cada substrat (metabòlit inicial), la substància final s’anomena producte (metabòlit final) i per reaccions entre les diferents vies metabòliques, les reaccions químiques (metabòlit intermediari).
-Objectius: transformar substàncies incorporades del medi en matèria prima per a la cèl·lula; fabricació i degradació de molècules amb funcions especials; fabricació de components cel·lulars i obtenir energia utilitzable per a la cèl·lula en forma d’ATP.
Reaccions catabòliques i anabòliques
El catabolisme o fase destructiva, les molècules complexes que procedeixen del medi extern o de les reserves internes, són degradades a molècules més senzilles. Aquesta degradació va acompanyada d’una alliberació d’energia que s’emmagatzema en forma d’ATP.
Són reaccions de degradació i d’oxidació.
L’anabolisme o fase constructiva, es fabriquen molècules complexes a partir de molècules més senzilles. Aquesta síntesi requereix energia que serà portada pels enllaços de fosfat de l’ATP (rics en energia). A partir d’aquí hi ha dues rutes: o bé que les molècules formades passin a formar part dels components cel·lulars o que s’emmagatzemin per a la seva posterior utilització com a font d’energia.
Són reaccions de síntesi i de reducció-
L’ATP
Al metabolisme hi ha processos que alliberen energia, els processos catabòlics, i altres que en consumeixen, els processos anabòlics. No tenen que succeir al mateix lloc i temps. L’ATP emmagatzema l’energia. Aquestos enllaços son estereofosfòrics, el trencament d’aquesta allibera energia i la formació d’aquesta emmagatzema energia. Els enllaços 2 i 3 de l’ATP són els més utilitzats. El consum d’energia no sempre es fa en forma d’ATP, també en UTP, GTP, .. (canvia la base nitrogenada), però la més utilitzada es l’Adenina, ATP.
ATP + H2O -> ß ADP + Pi + E (7,3 kCal/mol)
à = Exergòniques.
ß = Anargòniques.
A les cèl·lules utilitzem dos mecanismes per poder sintetitzar l’ATP.
- Fosforilació a nivell de substrat: Es realitza en dues etapes. En la primera es forma un compost intermedi ric en energia; i, en la segona etapa s’utilitza l’energia alliberada per fosforilar l’ADP i convertir-lo en ATP.
- Fosforilació al transport d’electrons: En aquest cas les cèl·lules utilitzen un mecanisme molt especial: el transport d’electrons a través de les proteïnes ubicades a les membranes de els mitocondris i els cloroplasts. Alliberen energia que es utilitzada per un enzim (ATP sintetasa) per acoblar la fosforilació de l’ADP a l’ATP.
Quan aquest tipus de fosforilació té lloc al cloroplast s’anomena fotosintètica i si té lloc al mitocondri fosforilació oxidativa.
Reaccions del catabolisme
- Deshidrogenació: Pèrdua d’àtoms d’H2. Els àtoms d’H despresos en les reaccions d’oxidació són captats per unes molècules transportadores d’hidrogen, els cofactors oxidats (NAD+, NADP+, FAD). Fins que finalment son traspassats a la molècula acceptora d’H que és la que redueix.
- Oxigenació: Guany d’àtoms d’O2. Els electrons despresos en les reaccions d’oxidació són captats pels transportadors d’electrons, també anomenats citocroms.
Tipus de catabolisme
Es distingeixen dos tipus de catabolisme segons la naturalesa de l’acceptor d’H.
- Fermentacions: L’últim acceptor d’hidrogen és una molècula orgànica.
- Respiració: L’últim acceptor és una molècula inorgànica.
Si l’últim acceptor es l’oxigen parlem de respiració aeròbica, si es una substància diferent parlarem de respiració anaeròbica.
Catabolisme dels glúcids – Glicòlisi
La glicòlisi té lloc al citoplasma cel·lular i en aquesta fase, que és totalment anaeròbica, té lloc la divisió de la glucosa en dos molècules d’àcid pirúvic. El substrat és la glucosa i el producte l’àcid pirúvic.
miércoles, 18 de noviembre de 2009
Filosofia - Tema 2 (Plató)
Obra literària: Diàlegs
Malgrat que no li agrada escriure, és un gran escriptor. S'ha conservat la seva obra divulgativa, s'ha perdut tot el material de suport a les classes de l'acadèmia.
Plató escriu en forma de diàleg. El coneixement es un procés, no es fix. El diàleg així, a diferencia de l'assaig, mostra diferents opinions.
1) Diàlegs de juventut o socràtics (399-389 a.C): L'apologia de Sócrates.
2) Diàlegs de transició (388-385 a.C): Menó (innatisme de la inteligència), i Gòrgies.
3) Diàlegs de maduresa (385-370 a.C), són teories impactants de Platò, on el protagonista es Sócrates:
El Banquet/El convit: Parla de l'amor (mite d'Eros).
El Fedre: Un noi molt valorat, però que de grana traït el país (mite del carro alat).
El Fedó: Parla dels últims moments de Sócrates, de la immortalitat de l'ànima.
La república: Teoria política, model de societat ideal, teoria del coneixement (mite de la caverna).
4) Diàlegs crítics (369-362 a.C)
Parmènides: Crítica a la teoria de les idees.
Teetet: Crítica a la teoria del coneixement.
5) Diàlegs de la vellessa (361-347 a.C)
Timeu: Teoria cosmológica que després parla d'un gran arquitecte.
Carta VIIa: Critica a l'escriptura.
El dualisme Platònic
Pregunta ontológica (i metafísica)
1) Qué es la realitat?: Existeixen 2 realitats:
-La material: Mòn de les idees: Intel·ligible: Raó
-La ideal: Mòn sensible: Sensitiu: Sentits
2) Qué és l'ésser humà? (ética, política, antropologia): 2 realitats
-Ànima
-Cos
3) Qué és el coneixement, i com podem conèixer? (epistemològica/gnoseològica), 2 formes de se coneixement:
-Sentits
-Raó
Teoria de les idees
El món de les idees està jerarquitzat.
Món sensible: Sentits: Doxa
Món inteligible: Raó: Episteme
Dialèctica: Construir idees
Dialèctica ascendent: Idees concretes: Abstractes
Dialèctica descendent: Idees abstractes: Concretes
Idea més abstracta: BÉ
Teoria de l'anima, l'antropologia de Plató
Creu en al reencarnació de l'ànima.
En el Fedre parla del mite del carro alat.
Ànima: 3 parts/ànimes:
1) Ànima racional: Situada al cap, és l'ànima propiament dita i l'encarregada de dirigir el conjunt d'acord amb la raó. Conductor, (humans).Areté: Prudència
2) Ànima irascible: Radicada al pit, es la seu del impuls noble, del valor, de la força de voluntat. Cavall de la dreta, (humans i animals). Areté: Fortalesa
3) Ànima concupiscible: més lligada a la terra i al desig, té la seva seu, naturalment, al ventre. Cavall de la esquerra, (humans, animals i vegetals). Areté: Temperança
Si els 3 aretés, (las 3 virtuts), estàn equilibrades, apareix una quarta, la justícia.
*Areté: Virtut
L'Eros (el banquet)
Segons Plató, una forma d'arribar a la idea del bé, es la dialèctica (episteme). Una altra forma és l'amor. A “El Banquet”, els personatges parlen personalment sobre l'amor.
Mite d'Eros (en veu de Sócrates)
Quan va néixer Afrodita (la bellessa), els déus van celebrar una gran festa. Allà, un dels primers era Poros (la abundància) i va beure molta ambrossia i es va embriagar. Llavors, quan la festa s'estava acabant va arribar Pènia (la mancança) i va engendrar un fill amb Porors, i aquest fill es Eros.
Sòcrates diu que Eros té 2 vessants: El pobre, desvalagut amb carències, pero tambè (com es fill de Poros), sap trobar recursos.
Eros, segons Plató, es un daimon.
El Déu Eros és com els filósofs, es conscient de les seves mancançes, però sempre intenta trbar les solucions.
Segons Plató, el coneixement es innat, el que fa l'ànima és recordar: Remniscència o Anamnesi.
Purificació o catarsi
Com menys enganxat estiguis al món sensible, més aprop series del món de les idees.
Els grecs conceben l'ànima com un principi vital.
Las 3 argumentacions/proves per a demostrar la immortalitat de l'ànima (El Fedó)
1) Remniscència de l'ànima: Si tot coneixement és reminscència, vol dir que l'ànima no ha tingut una existència anterior a la vida de la cual viu. Si ha tingut una existència anterior, per la llei universal dels oposats, vol dir que si ha tingut una existència anterior, ha de tenir una existència posterior (ÀNIMA=ETERNA)
2) Parteix de la tesi del principi de la Semblança. Es diu que nomès allò semblant pot conèixer allò semblant. Si les idees són eternes, també ho és l'ànima que les coneix.
3) Els éssers sensibles participen de les idees. Si lànima participa de la idea vida, per principi de no contradicció no pot participar de la idea mort.
Plató és el primer filósof sistemàtic.
Ética
- Orientació cap al món de les idees.
- Per saber l'actitud moral d'algú, cal saber si s'orienta cap al món de les idees o cap al món sensible. Està orientada al bé comú (la política està per sobre de la ética.)
Per a Plató, la ética està per sobre de la política.
Dues orientacions étiques:
- Al plaer: Cercarà allò agradable: Retórica: Sofistes
- Al bé: Cercarà allò veritable: Dialèctica: Socràtes, Plató, Aristótil
Política (la república i les lleis)
A la república fa un model de societat ideal, que es una Polis. Està dividida en 3 classes socials:
- Governants: Surten dels millors guardians. Són instruits sobre la idea del bé. Els seus deures més importants: educar les noves generacions i establir les pautes per ascendir o descendir en les classes socials.
- Guardians: Els més importants. S'encarreguen de protegir la república dels enemics externs i dels problemes interns. Dominen la seva ànima relativa. Educats en dos aspectes: cos (gimnàstica), i ànima (art). Dels 20 als 30 anys reben educació.
- Productors: S'encarreguen de produïr els béns materials de la república. Dominen la seva ànima concupiscible.
Guardians (50% homes i 50% dones): Han de renunciar a la propietat privada. Viuran en campaments apartats de forma austera, i ho compartiran tot. Quan tenen certa edat han de renunciar a tenir família i fills, si els tenen, els fills seràn fills de tots.
Dels 20 als 30 anys: Educació científica
Dels 30 als 35 anys: Dialèctica
Dels 35 als 50 anys: Treballen com a guardians ocupant càrrecs de responsabilitat
Als 50 anys: Els millors guardians esdevenen governants
Amb la mor de Dío, escriu les “lleis”, qué és crític amb el seu propi model.
Les lleis
Concepció de la vida i la història: etern retorn
Aristocràcia-Savis
Timocràcia-Militars
Oligarquia-Rics
Democràcia-Poble
Tirania-Tirà (dictador)
El Fedó (sobre l'ànima)
Tesis platóniques:
- Les idees són la causa de les coses (teoria de les idees)
- El coneixement es innat (teoria de la noesologia)
- Dualisme entre cos i ànima
- Purificació de l'anima
- El filòsof es prepara per a la mort mitjançant el coneixement
Està escrit en 5 actes (és un drama), que parla sobre la mort de Sócrates. Te un próleg i un epíleg.
El narrador es Fedó, que va ser testimoni de l'últim dia de vida de Sócrates, i li explica a un altre personatge.
És un diàleg entre 3 personatges, (Sócrates, Cebes i Simmias)
Pas del llibre:
1) Trobada de Fedó i Equècrates
2) Parlament introductori de la immortalitat de l'ànima (Sócrates)
3) Arguments sobre la tesi: Llei de contraris, remniscència i afinitat de l'ànima amb les idees.
4) Discussió dels arguments (dialéctica9 i crítica al escepticisme dels sofistes.
5) Nova argumentació de Sócrates a partir de les discussions anteriors.
6) Mite del més enllà (es parla sobre la Terra i de l'Ades)
7) Descripció de l'actitud de Sócrates i dels fets de la seva mort.
Malgrat que no li agrada escriure, és un gran escriptor. S'ha conservat la seva obra divulgativa, s'ha perdut tot el material de suport a les classes de l'acadèmia.
Plató escriu en forma de diàleg. El coneixement es un procés, no es fix. El diàleg així, a diferencia de l'assaig, mostra diferents opinions.
1) Diàlegs de juventut o socràtics (399-389 a.C): L'apologia de Sócrates.
2) Diàlegs de transició (388-385 a.C): Menó (innatisme de la inteligència), i Gòrgies.
3) Diàlegs de maduresa (385-370 a.C), són teories impactants de Platò, on el protagonista es Sócrates:
El Banquet/El convit: Parla de l'amor (mite d'Eros).
El Fedre: Un noi molt valorat, però que de grana traït el país (mite del carro alat).
El Fedó: Parla dels últims moments de Sócrates, de la immortalitat de l'ànima.
La república: Teoria política, model de societat ideal, teoria del coneixement (mite de la caverna).
4) Diàlegs crítics (369-362 a.C)
Parmènides: Crítica a la teoria de les idees.
Teetet: Crítica a la teoria del coneixement.
5) Diàlegs de la vellessa (361-347 a.C)
Timeu: Teoria cosmológica que després parla d'un gran arquitecte.
Carta VIIa: Critica a l'escriptura.
El dualisme Platònic
Pregunta ontológica (i metafísica)
1) Qué es la realitat?: Existeixen 2 realitats:
-La material: Mòn de les idees: Intel·ligible: Raó
-La ideal: Mòn sensible: Sensitiu: Sentits
2) Qué és l'ésser humà? (ética, política, antropologia): 2 realitats
-Ànima
-Cos
3) Qué és el coneixement, i com podem conèixer? (epistemològica/gnoseològica), 2 formes de se coneixement:
-Sentits
-Raó
Teoria de les idees
El món de les idees està jerarquitzat.
Món sensible: Sentits: Doxa
Món inteligible: Raó: Episteme
Dialèctica: Construir idees
Dialèctica ascendent: Idees concretes: Abstractes
Dialèctica descendent: Idees abstractes: Concretes
Idea més abstracta: BÉ
Teoria de l'anima, l'antropologia de Plató
Creu en al reencarnació de l'ànima.
En el Fedre parla del mite del carro alat.
Ànima: 3 parts/ànimes:
1) Ànima racional: Situada al cap, és l'ànima propiament dita i l'encarregada de dirigir el conjunt d'acord amb la raó. Conductor, (humans).Areté: Prudència
2) Ànima irascible: Radicada al pit, es la seu del impuls noble, del valor, de la força de voluntat. Cavall de la dreta, (humans i animals). Areté: Fortalesa
3) Ànima concupiscible: més lligada a la terra i al desig, té la seva seu, naturalment, al ventre. Cavall de la esquerra, (humans, animals i vegetals). Areté: Temperança
Si els 3 aretés, (las 3 virtuts), estàn equilibrades, apareix una quarta, la justícia.
*Areté: Virtut
L'Eros (el banquet)
Segons Plató, una forma d'arribar a la idea del bé, es la dialèctica (episteme). Una altra forma és l'amor. A “El Banquet”, els personatges parlen personalment sobre l'amor.
Mite d'Eros (en veu de Sócrates)
Quan va néixer Afrodita (la bellessa), els déus van celebrar una gran festa. Allà, un dels primers era Poros (la abundància) i va beure molta ambrossia i es va embriagar. Llavors, quan la festa s'estava acabant va arribar Pènia (la mancança) i va engendrar un fill amb Porors, i aquest fill es Eros.
Sòcrates diu que Eros té 2 vessants: El pobre, desvalagut amb carències, pero tambè (com es fill de Poros), sap trobar recursos.
Eros, segons Plató, es un daimon.
El Déu Eros és com els filósofs, es conscient de les seves mancançes, però sempre intenta trbar les solucions.
Segons Plató, el coneixement es innat, el que fa l'ànima és recordar: Remniscència o Anamnesi.
Purificació o catarsi
Com menys enganxat estiguis al món sensible, més aprop series del món de les idees.
Els grecs conceben l'ànima com un principi vital.
Las 3 argumentacions/proves per a demostrar la immortalitat de l'ànima (El Fedó)
1) Remniscència de l'ànima: Si tot coneixement és reminscència, vol dir que l'ànima no ha tingut una existència anterior a la vida de la cual viu. Si ha tingut una existència anterior, per la llei universal dels oposats, vol dir que si ha tingut una existència anterior, ha de tenir una existència posterior (ÀNIMA=ETERNA)
2) Parteix de la tesi del principi de la Semblança. Es diu que nomès allò semblant pot conèixer allò semblant. Si les idees són eternes, també ho és l'ànima que les coneix.
3) Els éssers sensibles participen de les idees. Si lànima participa de la idea vida, per principi de no contradicció no pot participar de la idea mort.
Plató és el primer filósof sistemàtic.
Ética
- Orientació cap al món de les idees.
- Per saber l'actitud moral d'algú, cal saber si s'orienta cap al món de les idees o cap al món sensible. Està orientada al bé comú (la política està per sobre de la ética.)
Per a Plató, la ética està per sobre de la política.
Dues orientacions étiques:
- Al plaer: Cercarà allò agradable: Retórica: Sofistes
- Al bé: Cercarà allò veritable: Dialèctica: Socràtes, Plató, Aristótil
Política (la república i les lleis)
A la república fa un model de societat ideal, que es una Polis. Està dividida en 3 classes socials:
- Governants: Surten dels millors guardians. Són instruits sobre la idea del bé. Els seus deures més importants: educar les noves generacions i establir les pautes per ascendir o descendir en les classes socials.
- Guardians: Els més importants. S'encarreguen de protegir la república dels enemics externs i dels problemes interns. Dominen la seva ànima relativa. Educats en dos aspectes: cos (gimnàstica), i ànima (art). Dels 20 als 30 anys reben educació.
- Productors: S'encarreguen de produïr els béns materials de la república. Dominen la seva ànima concupiscible.
Guardians (50% homes i 50% dones): Han de renunciar a la propietat privada. Viuran en campaments apartats de forma austera, i ho compartiran tot. Quan tenen certa edat han de renunciar a tenir família i fills, si els tenen, els fills seràn fills de tots.
Dels 20 als 30 anys: Educació científica
Dels 30 als 35 anys: Dialèctica
Dels 35 als 50 anys: Treballen com a guardians ocupant càrrecs de responsabilitat
Als 50 anys: Els millors guardians esdevenen governants
Amb la mor de Dío, escriu les “lleis”, qué és crític amb el seu propi model.
Les lleis
Concepció de la vida i la història: etern retorn
Aristocràcia-Savis
Timocràcia-Militars
Oligarquia-Rics
Democràcia-Poble
Tirania-Tirà (dictador)
El Fedó (sobre l'ànima)
Tesis platóniques:
- Les idees són la causa de les coses (teoria de les idees)
- El coneixement es innat (teoria de la noesologia)
- Dualisme entre cos i ànima
- Purificació de l'anima
- El filòsof es prepara per a la mort mitjançant el coneixement
Està escrit en 5 actes (és un drama), que parla sobre la mort de Sócrates. Te un próleg i un epíleg.
El narrador es Fedó, que va ser testimoni de l'últim dia de vida de Sócrates, i li explica a un altre personatge.
És un diàleg entre 3 personatges, (Sócrates, Cebes i Simmias)
Pas del llibre:
1) Trobada de Fedó i Equècrates
2) Parlament introductori de la immortalitat de l'ànima (Sócrates)
3) Arguments sobre la tesi: Llei de contraris, remniscència i afinitat de l'ànima amb les idees.
4) Discussió dels arguments (dialéctica9 i crítica al escepticisme dels sofistes.
5) Nova argumentació de Sócrates a partir de les discussions anteriors.
6) Mite del més enllà (es parla sobre la Terra i de l'Ades)
7) Descripció de l'actitud de Sócrates i dels fets de la seva mort.
Filosofia - Tema 1.
1. El pas del mite al logos
És el pas de les creences i les mites (irracional) a un pensament més racional, succeeix a l'antiga Grècia, al segle VII a.C. Va suposar un canvi de mentalitat, van començar a pensar amb la raó i van deixar de creure en coses sobrenaturals. Succeeix a la ciutat de Milet, (costa jònica)
La gent deixa de creure en la sobrenaturalitat perquè observa que atribuir les causes de les coses a uns éssers que no veiem és irracional, i comencen a veure més importància a la raó.
Com a conseqüència d’això s’eliminen les ordres sacerdotals i perden tots els poders (la religió en si perd poder.)
Una de les causes és que els grecs estan entre occident i orient, comença a haver més riquesa i aliments però per poder sobreviure necessiten desplaçar-se per adaptar-se a les novetats. Comencen a escampar el comerç i l'economia es fa més forta, fent que entrin en contacte amb més cultures i veuen que la seva mentalitat ideològica no és del tot certa.
L'origen del pensament racional: la transició cap al logos
Els poders dels déus comencen a cedir i a perdre credibilitat i van començar a aparèixer lleis i un ordre que sotmet a la societat. Apareix la physis (naturalesa abstracte) i el Cosmos (univers).
Logos(raó) à Mite
Physis à Gaia, Dèmeter,Artemis,Hera
Cosmos à Uranos, Helios, Selene
No hi ha res que romangui, tot està en constant moviment i tot és diferent. Descobreixen que totes les coses tenen un element en comú i comencen a fer hipòtesis.
Els monistes: Un sol arjé. L'Arjé és el principi constitutiu de tota la physis:
- (625 -546) Tales : Aigua (perquè pot adquirir els 3 estats de la matèria).
- (610) Anaximandre : Apeiron (element abstracte) – allò indefinit.
- (585 -524) Anaxímenes: Aire.
Els pluralistes diuen que hi ha més d'un principi constitutiu(mes d’un arjé)
- (495-435) Empèdocles: Introdueix el concepte d'element (4 elements), aire, terra, aigua, foc. Amor i odio s’alteren en la unió.
- ( segle V) Anaxàgores: Llavors (Homeomeries)
- (460 – 370) Demòcrit (Leucip) : - Àtoms (infinit nombre).
- Buit on es troben els àtoms.
(els àtoms estan en constant moviment, xoquen i es creen les materies).
Els Pitagòrics
Al sud d’Itàlia, a Sicília , concretament a Crotona es crea l'escola pitagòrica que és com una escola secreta, una mena de secta en la que participa molta gent. Ensenyant mates, geometria... Els pitagòrics fan una barreja entre religió i ciència. Una religió òrfica d’Egipte. Enfoquen la physis des del punt de vista de les matemàtiques i creuen en el dualisme (cos – ànima)
Arjé: (Els nombres)Dos tipus:
Parell: Il·limitat, Múltiple, Esquerre, Femení, Moviment, Corba, Mal, Cercle, Foscor
Senar: Limitat, Unitat, Dret, Masculí, Estàtic, Recta, Bé, Quadrat, Llum.
Els pitagòrics no eren geocentristes, creien que l’univers era perfecte, creien en un foc com a centre del univers
Microcosmos: ésser humà
macrocosmos: univers
5 elements: foc, terra, aire, aigua, èter.
De la mateixa forma que està constituït l'univers, està format l'ésser humà.
ANALÍTICS I DIALÈCTICS
Heràclit d'Efes (544 – 484 aC)
Les seves frases són fosques, escriu en forma d'aforismes (frases obertes que fan reflexionar). És el fill del rei d'Efes, renuncia als seus drets i es dedica només a estudiar filosofia. Diu que els deus són massa humans. És el filòsof del canvi de moviment;
tot està en constant canvi i moviment . “Panta rei” (tot flueix, tot està en constant esdeveniment). “La guerra es el pare de totes les coses” (totes les coses neixen per enfrontament d’elements contraris).
-Arjé: foc. Perquè està en constant moviment, tot surt del foc, tot torna al foc...
-Logos: “ésser superior, divinitat i la intel·ligència”.
Dos tipus de essers humans (desperts i dormits), els dormits no son capaços de veure el Logos i veuen els canvis sense sentit (veuen les coses desordenades de la natura), mentres que els desperts veuen el Logos.
-Panteisme: postura que diu que tot és déu (deu esta dintre de tot).
Parmènides d'Elea ( 540 – 470)
Comença a parlar de l’ontologia (part de la filosofia que estudia de l’essència de les coses).
Funda una escola: Escola Eleàtica. Comença amb la lògica, són formals, influències pitagòriques. Des de jovenet havia estat amb els pitagòrics.
Escriu un llibre “el poema” que explica en que consisteix el coneixement vertader. Utilitza metàfores, etc.
Parla de dues vies de coneixement:
- A l’engany: Coneixement a partir dels sentits (DOXA).
- A la veritat: Coneixement a partir de la raó (EPISTEME).
Només la raó ens porta al coneixement de les coses.
Diu que pensar és ésser (existir), per tant, diu que: L'ésser és, el no-ésser no és. Diu que l’ésser es etern.
Trets de l'ésser: etern, únic, immòbil(perquè l’espai no existeix), homogeni, engendrat (no nascut) i esfèric (perquè una esfera es perfecte) indivisible.
Atenes sV a.C
La filosofia deixa d'estudiar la physis (arjé) i comença a estudiar l'ésser humà i els seus productes (gir antropocèntric). A aquesta etapa se l'anomena il·lustració grega.
La democràcia d’Atenes
Era molt directa, la gent escollia directament els seus representants. Els ciutadans d'Atenes eren els homes nascuts a Atenes i majors de 30 anys.
Els Metecs no havien nascut a Atenes però eren grecs. Per tant un ciutadà és un individu que viu en una democràcia i que el govern reconeix els seus drets.
Els governants eren arconts o estrategs. Les dones no eren ciutadanes (no tenien drets) excepte aquelles d'una alta importància, els esclaus tampoc eren ciutadans i els Metecs(anomenats idiotes). Els Metecs es dedicaven a educar la joventut d’Atenes, també feien d’advocats, assessors...
ELS SOFISTES
Eren educadors, de fora d'Atenes (metecs). Assessoraven a la gent amb problemes legals , per tant eren com advocats. Tenien un gran saber de tots els temes.
Trets comuns dels sofistes:
- Escepticisme → No hi ha res segur. Defensa el dubte constant.
- Subjectivisme → Cadascú pot tenir el seu punt de vista
- Relativisme → No hi ha lleis universals i necessàries (qualsevol veritat o mentida es relativa.)
- Importància del llenguatge → Per poder manipular els sentiments de les persones per a poder convèncer. La oratòria podia ser retòrica (fer caure en contradicció) o heurística (art de parlar correctament).
- Convencionalisme de les lleis → Les lleis són un acord fetes per la societat (no hi ha lleis universals).
- Llei → -Natural: Physis (cercar els plaers i evitar el dolor, el domini del més fort
-Societat: Nomos (lleis que estableix la societat).
Gòrgies (sofista)
Escriu una sèrie d’enunciats que introdueixen una postura “Res no existeix, si existeix alguna cosa no podria ser coneguda, si pogués ser coneguda podria ser comunicada”
Nihilisme: la única cosa que hi ha és un no res i un sense sentit. No existeix res, hi ha un immens buit. Per tant Escepticisme absolut ,no realitat, no coneixement, no possibilitat de comunicar-se.
Sòcrates (469-399 Atenes)
Figura emblemàtica, d'heroi , fill d'un escultor i una llevadora.
Lluita a la guerra del Partenès on es valorat per la seva valentia, resistència, control. Viu a Atenes de forma molt modesta, és de classe mitjana. No té ambicions polítiques i tot el seu interès està enfocat cap a la ètica. Molta gent jove el va seguir, plató l’idolatrava.
A l'any 399 Sòcrates és acusat per 3 ciutadans d'impietat cap als deus i de corrompre al jovent amb les seves idees. Se li fa un judici i han de dictar sentència
Apologia: Escrit de Plató que parla sobre el judici. Sòcrates es declara innocent i els altres demanen la pena de mort → beure la cicuta (un verí). Sòcrates es nega a la condemna perquè ell no és culpable. Passa un temps a la presó, subornen als carcellers perquè pugui escapar (uns amics amb mol de poder), ell es nega i accepta les lleis del Nòmos, el maten.
L'objectiu de Sòcrates era d’intel·lectualisme moral, cercar valors morals vàlids per tothom.
La universalitat dels valors → dintre nostre hi ha moralitat i a través de la raó podem arribar a conèixer aquests valors morals. El seu mètode es basa en parlar amb la gent per a través de la raó conèixer aquests valors.
Coneixement = bé
Ignorància = mal
El diàleg socràtic
Es definia com la mosca collonera d'Atenes. Parlava i deia tot allò que ningú deia I era corrupte.La recerca del coneixement és una tasca col·lectiva.
Diàleg socràtic → Ironia: Destrucció de la doxa de qui parla. L’actitud és irònica. Dir una cosa per mostrar la seva contrària
→ Maièutica: Definir racionalment, argumentant. i descobreixes que no saps res perquè et bases en la teva pròpia experiència. Intentar trobar la universalitat. Recerca de valors universals.
martes, 17 de noviembre de 2009
Resum Història - Tema 15 (Transició, democràcia i autonomia).
A la mort del general Franco, les lleis fonamentals preveien la continuació del règim franquista transformat en una monarquia no democràtica. Però, des del novembre del 1975 es va desenvolupar a Espanya un procés de transició política en el qual es va promulgar la Constitució del 1978 i s’establí un sistema de monarquia constitucional. A Catalunya, la reivindicació d’autogovern va portar al restabliment de la Generalitat, a l’elaboració d’un estatut d’autonomia i a la celebració de les primeres eleccions autonòmiques (1980).
La transició es va desenvolupar entre l’any 1975, amb l’accés al tron del rei Joan Carles I, i el 1982 amb l’arribada al poder del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), un dels partits de l’oposició al franquisme. A partir del 1982 es va iniciar un període de normalitat democràtica, en el qual dos partits s’han anat alternant el govern; el PSOE, que es va mantenir catorze anys en el poder (1982-1996), i el Partido Popular (PP), que va ocupar el govern durant vuit anys (1996-2004). L’any 2004 va tornar a governar el PSOE, que va revalidar el seu triomf en les eleccions del 2008.
1. Els inicis de la transició (1975-1978)
1.1. Immobilistes, reformistes i rupturistes
El panorama polític a la mort del dictador, 20 de novembre del 1975, presentava tres alternatives. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions que culminés en una lenta i limitada democratització del règim; i finalment, la majoria de l’oposició antifranquista s’inclinava per la ruptura amb la dictadura i la construcció d’un nou sistema polític liderat per les forces democràtiques.
El govern d’Arias Navarro
El 22 de novembre del 1975, dos dies després de la mort del dictador, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei segons les previsions de la Llei de successió. El monarca va disposar que continués al capdavant del govern Carlos Arias Navarro, que va incorporar al seu gabinet els reformistes Manuel Fraga Iribarne i José María de Areilza.
Però, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que apostava pel continuisme del franquisme i que el seu plantejament reformista era del tot insuficient.
Les mobilitzacions populars
La Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica, creades els anys finals del franquisme, es van unir en l’anomenada Coordinació Democràtica. La seva proposta s’expressava en la fórmula de la ruptura democràtica, és a dir, un procediment constituent que, per mitjà d’un govern provisional i d’unes eleccions generals, posés les bases d’un nou sistema polític.
A Catalunya, a més de l’Assemblea de Catalunya, al final del 1975 es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava onze partits.
Les forces antifranquistes van perdre la iniciativa i van promoure una sèrie de mobilitzacions populars (manifestacions, vagues, ...) que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia.
Diversos sectors van estar en vagues durant varies setmanes (Madrid).
El govern de Suárez i la reforma política
El rei Joan Carles I i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d’Arias Navarro el 30 de juny de 1976 i van imposar com a successor Adolfo Suárez, un jove polític procedent dels sectors reformistes del Movimiento, que va acceptar conduir les reformes des del govern. Desprès d’accedir a la presidència del govern, Suárez va iniciar contactes amb les forces democràtiques. A més, va proposar un projecte audaç, la Llei de reforma política (LRP), que reconeixia, amb limitacions, els drets fonamentals de les persones, la potestat legislativa i preveia un sistema electoral democràtic.
La llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976 i va ser aprovada pel 81% dels votants.
1.2. La construcció de la democràcia
Els mesos següents de l’aprovació de la Llei de reforma política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, per tal de preparar les condicions per a la celebració d’eleccions generals. Mentrestant a tot arreu es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.
El camí vers la democratització es va completar amb una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una amnistia per a delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics i es va anar desmantellant totes les institucions franquistes. Es va dissoldre el Tribunal d’Ordre públic, el Movimiento Nacional i el Sindicato Vertical.
Es va legalitzar els partits PCE i PSUC.
Les primeres eleccions democràtiques
Les eleccions generals van quedar fixades per al 15 de juny del 1977 i s’hi van presentar la majoria de partits que havien vertebrat l’oposició al règim de Franco.
Manuel Fraga Iribarne va crear un nou partit, Alianza Popular. Des del govern es va constituir la Unión de Centro Democrático (UCD), el líder de la qual era Adolfo Suárez.
La jornada electoral es va celebrar amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, el PSOE va quedar en segon lloc. Adolfo Suárez va constituir el primer govern democràtic d’Espanya desprès de la Guerra Civil. Una de les primeres tasques del nou govern va ser la redacció d’una constitució per establir les bases del nou estat democràtic.
A Catalunya van guanyar els socialistes, encapçalat per Joan Reventós, el segon lloc pa ser pel PSUC, i l’UCD i PDC en tercer lloc.
La constitució del 1978
- Política de consens.
- Caràcter progressista.
- Monarquia parlamentària.
- Aboleix la pena de mort.
- Principis rectors de la política social i econòmica.
- Llibertat de mercat.
- Dret a l’autonomia.
La recuperació de l’Autonomia
2.1. El restabliment de la Generalitat de Catalunya
L’Assemblea de Parlamentaris Catalans demanava la restauració de la generalitat,
el retorn del seu president, el restabliment de l’Estatut i la constitució d’un govern provisional de Catalunya. Hagueren mobilitzacions populars al voltant de la campanya “Volem l’estatut”, l’11 de setembre del 1976 a Sant Boi de Llobregat i l’11 de setembre del 1977 a Barcelona.
Llavors, el president Suárez va voler prendre la iniciativa i va negociar directament amb Tarradellas el restabliment de la Generalitat provisional i el seu retorn com a president desprès de 30 anys d’exili. (Poques competències, ensenyament obligatori del català i comissió mixta de traspassos Estat-Generalitat).
2.2. L’Estatut d’Autonomia de Sau
L’Assemblea de Parlamentaris Catalans va impulsar l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia i va nomenar una Comissió de 20 diputats que va redactar un projecte d’Estatut. El projecte, anomenat Estatut de Sau pel lloc on van tenir lloc les reunions del treball de la Comissió, va ser aprovat per l’Assemblea de Parlamentaris el 16 de desembre del 1978. L’Estatut va ser sanciona per les Corts. A Catalunya es va celebrar el referèndum, que va triomfar. L’estatut:
- Reconeixia Catalunya com una nacionalitat.
- El català com a llengua pròpia.
- Parlament – President – Consell Executiu – Tribunal superior de Justícia.
- Competències legislatives i executives.
- Policia Nacional.
- Finançament.
2.3. L’Estat de les Autonomies
El procès de construcció de l’Estat de les Autonomies es va iniciar a partir del moment en què la Constitució va regular la possibilitat que totes les nacionalitats que ho desitgessin es convertissin en comunitats autònomes, regides per un estatut d’autonomia, amb un Parlament autònom, elegit per sufragi universal i amb un govern propi. Establia dos procediments d’accés a l’autonomia: un de més ràpid i complet, previst en l’article 151, al qual podien accedir directament les nacionalitats històriques, i si complia unes condicions determinades i la decisió era aprovada per un referèndum, i un altre de més lent, previst en l’article 143.
3. Crisi econòmica i obstacles a la democràcia
3.1. Un context de crisi econòmica internacional
La Transició va coincidir amb l’inici d’una crisi econòmica internacional arran d’una gran pujada del preu del petroli. Als problemes econòmics s’hi van afegir la incertesa política i el retard d’adopció de mesures contra la crisi. Hi va haver una disminució de les exportacions, una retallada de les inversions estrangeres, una caiguda dels ingressos per turisme i retorn dels emigrants a Europa. La crisi energètica va derivar en una profunda crisi industrial i consegüentment l’atur va augmentar en un ritme anual molt elevat. La renda per capità disminueix i es produeix un procés d’inflació.
La caiguda de l’activitat econòmica a Catalunya va superar la mitjana espanyola. L’atur va augmentar a un ritme anual molt elevat i va passar del 8,1 % al 19.9 %.
Tot això va frenar el corrent migratori i va contribuir a la caiguda de la taxa de natalitat.
3.2. Els Pactes de la Moncloa
Per fer front a la crisi econòmica, era imprescindible una entesa entre el govern i els partits de l’oposició. L’octubre del 1977, les principals forces polítiques, va signar els Pactes de la Moncloa, que contenien un seguit d’acords per al sanejament de l’economia i un programa d’actuació política.
Els seus objectius principals eren la reducció de la inflació i la posada en pràctica d’un conjunt de reformes per repartir d’una manera equitativa els costos de la crisi, racionalitzar el consum d’energia, etc.
Hi va haver una reforma fiscal i una reforma de la Seguretat Social. També es va procedir a una reforma tributària, i va entrar en vigor l’impost extraordinari sobre el patrimoni l’IPRF.
3.3. Els obstacles de la democràcia
Alguns sectors promovien la violència per tal d’obstaculitzar la democràcia. Les principals amenaces provenien de l’involucionisme, del colpisme militar i del terrorisme.
Les forces de l’extrema dreta van estimular un cop d’Estat militar que forcés la involució política. Organitzaren grups violents que van arribar a la formació d’agrupacions de pistolers com els Guerrilleros de Cristo Rey i la Triple A. Unes de les seves accions més virulentes fou l’assassinat de cinc advocats laboralistes vinculats al PCE i a CC OO, al seu despatx del carrer Atocha de Madrid (1977).
El terrorisme d’extrema esquerra també va incrementar les seves actuacions cercant víctimes entre les forces armades, els cossos de seguretat... En aquells anys van aparèixer els GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriórtico).
L’activitat terrorista principal provenia d’ETA, que refusava la Constitució del 1978 perquè aquesta no reconeixia el dret d’autodeterminació. Així, l’organització terrorista va emprendre una campanya d’atemptats. Una enorme magnitud va tenir l’atemptat als magatzems Hipercor de Barcelona (1987), que va causar 21 morts i 45 ferits. A Catalunya es creà l’organització independentista Terra Lliure.
4. La consolidació democràtica (1978-1982)
4.1. El segon govern de la UCD
Una vegada aprovada la Constitució, Suárez va dissoldre les Corts i es van convocar eleccions legislatives per al març del 1979, que van donar resultats molt similars a les del 1977. El triomf va ser novament per a la UCD que presidia Adolfo Suárez, seguida del PSOE, i a molta distància el PCE. A Catalunya, les forces d’esquerra, PSC i PSUC, van tornar a ser majoritàries.
La UCD va formar un nou govern, presidit també per Suárez i en minoria parlamentària, que va continuar l’activitat reformista, amb lleis com l’Estatut dels Treballadors (1980). Als problemes interns s’hi va afegir el seu fracàs relatiu en les primeres eleccions municipals democràtiques, a partir de les quals es van construir nombrosos ajuntaments d’esquerra, sobretot a les grans ciutats.
La crisi de la UCD, la difícil situació econòmica i les accions desestabilitzadores d’ETA van produir una debilitat extrema del govern. El maig de 1980, el PSOE va presentar a les Corts una moció de censura que l’oposició va perdre per un marge molt escàs. Des d’aquell moment, l’activitat governamental es va paralitzar.
Davant el fraccionament de la UCD, Adolfo Suárez va dimitir de la presidència del govern i del partit el 29 de gener del 1981.
4.2. El cop d’Estat del 23-F
El 23 de febrer del 1981, mentre en el Congrés dels Diputats s’estava realitzant la votació d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez a la presidència del govern, un grup de guàrdies civils comandat pel tinent coronel Antonio Tejero va irrompre a l’hemicicle, va interrompre la votació per la força i va retenir tots els diputats i el govern sencer. Paral·lelament, el capità general Jaime Milans del Bosch va declarar l’Estat de guerra a València i va treure les tropes al carrer per imposar un canvi de rumb en la política espanyola.
Els objectius dels colpistes eren confusos i segurament no coincidents, però tots compartien la intenció de paralitzar el procés democràtic i d’atorgar a l’exèrcit en un paper rellevant en el govern.
El 27 de febrer un seguit de manifestacions multitudinàries en defensa de la democràcia va recórrer els carrers de les ciutats espanyoles.
4.3. El declivi de la UCD
Dos dies desprès de l’intent de cop d’Estat, Calvo Sotelo va ser investit nou cap de govern. Pràcticament la seva política no es va diferenciar de la de Suárez. El govern va signar am les organitzacions empresarials i sindicals l’Acord Nacional d’Ocupació, per contribuir des del món laboral a l’estabilitat democràtica desprès de l’intent colpista. Així mateix, la Llei del divorci, a la qual s’oposaven els grups democristians de la UCD, va ser aprovada a l’abril del 1981, però, la Llei d’autonomia universitària va ser retirada.
Ingrés d’Espanya a l’OTAN va ser efectiva el 30 de maig del 1982.
UCD-PSOE à Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOHPA).
Adolfo Suárez creà el seu propi partit, CDS (Centro democrático y social).
El 1982 es celebren unes noves eleccions, que va donar la victòria al PSOE, la qual cosa posava la fi a la transició.
5. Els governs de la democràcia (1982-2008)
5.1. L’etapa de govern socialista (1982-1996)
Eleccions d’octubre del 1982 à PSOE va obtenir la majoria absoluta.
El seu líder, Felipe González, va ser elegit president del govern i el PSOE va mantenir el poder durant quatre legislatures.
La majoria absoluta es va renovar en les eleccions de 1986 i 1989. L’any 1993, el PSOE va haver de cercar el suport dels partits nacionalistes per poder governar.
El 1982, amb un cens de 26.8 milions de votants i amb una participació del 80%, el PSOE va obtenir 10 milions de vots i Alianza Popular, la meitat. Per darrere es va situar Convergència i Unió, la UCD, i el Partido Comunista de España.
A Catalunya, el partit dels socialistes va obtenir el triomf, i el segon lloc va ser per CiU.
El procés reformista
El canvi socialista es va concretar en un ampli programa de reformes:
- Lluitar contra la crisi econòmica.
- Racionalitzar les administracions públiques.
- Avançar cap a l’Estat del benestar.
Per reactivar l’economia es van prendre mesures per garantir l’estabilitat financera, reduir la inflanció i estimular la inversió privada. La reconversió industrial va ser un procés d’adaptació dels sectors productius a les exigències del mercat internacional i de l’ ingrés de la CEE.
El tancament d’empreses i l’augment de l’atur van provocar conflictes laborals importants en el sector metal·lúrgic (Sagunt, Biscaia) i de les drassanes (Galícia).
Les reformes econòmiques van estar acompanyades de reformes socials: Cal destacar la despenalització de certs supòsits de l’avortament i, sobretot la reforma educativa, que va portar l’educació gratuïta als 14 anys (la LODE), i que prolongava l’escolarització obligatòria i gratuïta fins als 16 anys (la LOGSE).
L’any 1983, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals 14 articles de la LOHPA, i amb els articles vàlids es va confegir a aprovar una nova Llei del procés autonòmic (LPA).
Pel que fa la política internacional, el 12 de juny de 1985, es va signar el Tractat d’Adhesió a la CEE; Espanya s’hi va incorporar l’1 de gener del 1986. També es va fer un referèndum per ratificar l’ ingrés d’Espanya a l’OTAN, que va resultar favorable.
Per fer front al colpisme, el govern va emprendre una reforma de l’exèrcit, que va consistir en reduir-ne gradualment la plantilla, modernitzar-ne les estructures i subordinar-lo al poder civil. Per abordar el problema terrorista d’ETA, es va signar el Pacte d’Ajuria Enea (1988), que unia totes les forces polítiques democràtiques contra la violència.
El desgast del govern
Les reformes econòmiques havien suposat un deteriorament de les relacions entre els sindicats i el govern pel fet que els esforços per a la reconversió econòmica havien estat suportats, essencialment, pels treballadors. El resultat va ser una vaga general el 14 de desembre de 1988. El govern va respondre am una sèrie de mesures socials i laborals entre el 1990 i el 1995:
- Es va universalitzar l’assistència sanitària gratuïta.
- Es va enfortir el sistema de protecció contra la desocupació.
- Es va consolidar i garantir el sistema públic de pensions mitjançant el Pacte de Toledo.
Va sortir a la llum l’anomenada “Guerra Bruta” contra el terrorisme amb els Grupos Antiterrotistas de la Liberación. L’erosió del govern socialista es va incrementar a partir del 1992 amb l’arribada d’una nova recessió econòmica de caràcter mundial.
5.2. Els governs del Partido Popular
Les eleccions de març del 1996 van ser guanyades pel Partido Popular: José María Aznar va ser elegit president del govern, però en no tenir majoria absoluta, va haver de cercar el suport de les formacions nacionalistes (CiU, PNB i Coalición Canaria). A Catalunya la victòria va ser per al PSC, seguit per CiU i el PP.
La legislatura en minoria
L’acció del primer govern d’Aznar va tenir una orientació centrista. Aznar va fixar la política econòmica com a tasca prioritària. Va mantenir una política social que assegurés l’Estat del benestar. Privatització d’empreses públiques per recaptar els ingressos per equilibrar els pressupostos de l’Estat.
El govern en majoria
Les eleccions legislatives de l’any 2000 van adjudicar al PP la majoria absoluta del Parlament. A Catalunya, el PP, va augmentar el nombre d’escons però va mantenir el tercer lloc. Va elaborar un seguit de lleis noves: la Llei d’estrangeria, la Llei orgànica d’universitats, la Llei orgànica de qualitat de l’ensenyament, i la Llei de partits.
El PP va fer front a qüestions que van provocar una gran tensió social, com el Pla Hidrològic Nacional, l’enfonsament del petrolier Prestige. Una reforma del subsidi d’atur, que va provocar una vaga general, on la reforma va ser retirada. Però el fet més pol·lèmic va ser el suport del govern espanyol a la invasió de l’ Iraq, per una força multinacional encapçalada pels Estats Units. Manifestacions contràries a la guerra.
Per a les eleccions del 2004, el PP va designar Mariano Rajoy com a candidat a la presidència. Però l’11 de març, tres dies abans de la data electoral, l’esclat de deu bombes a les rodalies de l’estació d’Atocha a Madrid, que van causar quasi 200 morts i més 1000 ferits, va alterar dramàticament la campanya electoral. En un primer moment el govern va atribuir l’atemptat a ETA, quan moltes pistes deien que havia sigut l’organització islamista al-Qaida. Gran part de l’opinió pública va desconfiar de les explicacions del govern.
5.3. Els socialistes novament al poder
Les eleccions es van celebrar el 14 de març del 2004 i les previsions auguraven una nova victòria del Partido Popular no es van complir. El PSOE, que presentava com a candidat José Luis Rodríguez Zapatero, va aconseguir un nombre més gran de vots.
La primera mesura fou retirar immediatament les tropes espanyoles de l’Iraq (abril del 2004). També va promulgar noves lleis com la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes i la Llei de dependència. Va agilitar els tràmits del divorci, la regularització d’immigrants i va permetre el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Per últim va renovar alguns estatuts d’autonomia.
6. La Catalunya autònoma
6.1. El sistema de partits a Catalunya
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) . Jordi Pujol
Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
petit nucli de centristes de Catalunya – UCD
PSC-Congrés . Joan Reventós
PSC-Reagrupament . Josep Pallach
Federació Catalana del PSOE
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
El Partit Popular (PP)
Unió de Centre democràtic (UCD) – alguns membres van abandonar el partit
i es van unir a CiU
6.2. L'hegemonia de Convergència I Unió a la Generalitat
1980, 20 de març, primeres eleccions autonòmiques, que van suposar el triomf de CiU, 28% dels vots. Jordi Pujol va formar un govern en minoria amb el suport d'ERC. Va tenir com a objectiu prioritari el desenvolupament de l'Estatut. L'aprovació de LOHPA ( Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic) va ser mal rebuda I va dificultar les relacions amb el govern central.
Eleccions de 1984, 1988 I 1992 – majoria absoluta
fins al 1995 que va quedar en majoria simple, allà es van acabar els 23 primers anys de l'autonomia catalana. Durant el període la tasca del govern va ser :
- consolidar institucions pròpies amb les lleis sobre organització del govern
- funció pública
- creació de la policia autonòmica (Mossos d'Esquadra)
- impulsar el desenvolupament de matèries bàsiques, com l'ensenyament I la sanitat , de gran importància
- Llei de normalització lingüística : promoció del català en l'ensenyament I major presència en mitjans de comunicació
- Creació de tres canals de televisió (TV3, 33 3/24)
- Llei d'organització del territori : 41 comarques.
6.3. El govern tripartit d'esquerres
al 2003 el PSC va ser el partit més votat per un estret marge, es van unir PSC, ERC I ICV.
Va sortir Pasqual Maragall com a president al capdavant d'un govern tripartit acordat amb el Pacte de Tinell.
El principal projecte va ser elaborar un nou estatut que reconegués el caràcter nacional de Catalunya, més competències per la Generalitat, millorés l'autonomia tributària i drets i deures als ciutadans davant del govern de Catalunya. El text estatutari va ser aprovat pel Parlament al 2005 amb el vot de tots els partits menys el PP.
7. Desenvolupament econòmic i canvis socials
7.1. El Creixement Econòmic
Després de la crisi de 1993-1974 les economies occidentals van començar a recuperar-se I a créixer, Espanya i Catalunya van participar en aquest creixement. 3 fases:
- Fase de creixement (1986-1991) : després del procés del sanejament bancari i reconversió industrial del PSOE, va augmentar la renda per càpita, va disminuir l'atur i va millorar l'economia en general.
- Fase de recessió (1992-1997): El creixement es va esgotar a causa de les dificultat econòmiques per l'enfonsament de l'URSS, la recessió econòmica de EEUU I la unificació d'Alemanya. Va disminuir la renda per càpita, va augmentar l'atur (1 milió de persones al 1994) I va augmentar l’ inflació.
- Fase de creixement (1998-2008): Els governs del PP I el primer govern de ZP van coincidir amb una etapa de recuperació afavorida per ingressar a la comunitat de la moneda del euro. Menys interessos, més inversió i consum, més llocs de treball. Augment de preu de productes energètics.
Malgrat tot:
- Es mantenen problemes estructurals
- les taxes d'atur són de les més altes entre els països industrials
- dèficit exterior alt i endarreriment tecnològic
- economia basada en el lideratge de la construcció
- el boom immobiliari ha augmentat els préstecs hipotecaris i hi ha molta demanda de residència.
Economia a Catalunya
Va patir els mateixos cicles de creixement que a la resta del país. Els serveis han estat l'activitat econòmica més important, la integració al mercat europeu ha fet que l'espanyol perdés força i que augmentessin les exportacions estrangeres. Les diferències amb el conjunt de l'Estat han disminuït , de 26 punts de diferència de PIB, es va reduir fins a 16. Catalunya és la comunitat més rica productivament.
2008 → Crisi financera mundial provocada per les “hipoteques escombraries” dels E.E.U.U
Això provoca un enfonsament de les borses de tot el món.
-descens del consum
-menys concessió de préstecs
-frenada de la construcció i problemes bancaris
A Catalunya ha continuat amb una crisi industrial derivada de les dificultats financeres de les empreses i de la frenada del consum
fallida de moltes empreses, augment de l'atur i disminució d'un 2'9% del PIB al inici del 2009.
7.2. El canvi demogràfic i social
Espanya ha deixat de ser un país d'emigrants a ser un receptor d’immigració, Catalunya ha acollit un alt percentatge d'aquests immigrants. (1991, estrangers 1,161% del total. 2006, estrangers: 12'81% del total).
L'any 2008 la població va superar els 45 milions d’hàbitats, I a Catalunya els 7 milions. Les previsions de creixement demogràfic de fa anys s'han vist alterades per l'arribada massiva d’immigrants, la majoria del Marroc I Amèrica Llatina, uns quants dels països de l'Est.
Una nova estructura laboral
increment de la població ocupada a Espanya. Dels 12,5 milions al 1996 als 20,3 al 2007. Provocat en part per la incorporació massiva de la dona al treball I acompanyat per la disminució de la taxa d'atur per sota del 9%. Però la precarietat laboral afecta gairebé a un terç dels treballadors.
La crisi iniciada al 2008 ha suposat un canvi, l'atur està tornant a pujar fins al 13% a Espanya, 11'8% a Catalunya.
El sector primari ha anat perdent treball I importància mentre que el sector terciari n'ha guanyat molta. A Catalunya els serveis representen el 66% de la població activa.
La taxa d'ocupació femenina s'ha duplicat en els darrers 25 anys, però encara està per sota dels països més avançats. (+ del 60%) mentre que a Catalunya encara estem al 53,1%
7.3. La transformació de les mentalitats
L'estructura familiar ha canviat, han sorgit models de família alternatius (monoparental, parelles de fet, homosexuals...), s'ha retardat l'edat d'emancipació dels joves de la llar familiar.
El paper de la dona ha experimentat una gran revolució, sobretot amb la incorporació generalitzada al mercat laboral. La societat també ha de fer front a la violència contra les dones en els àmbits socials I familiars.
S'ha aconseguit la plena escolarització.
La transició es va desenvolupar entre l’any 1975, amb l’accés al tron del rei Joan Carles I, i el 1982 amb l’arribada al poder del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), un dels partits de l’oposició al franquisme. A partir del 1982 es va iniciar un període de normalitat democràtica, en el qual dos partits s’han anat alternant el govern; el PSOE, que es va mantenir catorze anys en el poder (1982-1996), i el Partido Popular (PP), que va ocupar el govern durant vuit anys (1996-2004). L’any 2004 va tornar a governar el PSOE, que va revalidar el seu triomf en les eleccions del 2008.
1. Els inicis de la transició (1975-1978)
1.1. Immobilistes, reformistes i rupturistes
El panorama polític a la mort del dictador, 20 de novembre del 1975, presentava tres alternatives. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions que culminés en una lenta i limitada democratització del règim; i finalment, la majoria de l’oposició antifranquista s’inclinava per la ruptura amb la dictadura i la construcció d’un nou sistema polític liderat per les forces democràtiques.
El govern d’Arias Navarro
El 22 de novembre del 1975, dos dies després de la mort del dictador, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei segons les previsions de la Llei de successió. El monarca va disposar que continués al capdavant del govern Carlos Arias Navarro, que va incorporar al seu gabinet els reformistes Manuel Fraga Iribarne i José María de Areilza.
Però, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que apostava pel continuisme del franquisme i que el seu plantejament reformista era del tot insuficient.
Les mobilitzacions populars
La Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica, creades els anys finals del franquisme, es van unir en l’anomenada Coordinació Democràtica. La seva proposta s’expressava en la fórmula de la ruptura democràtica, és a dir, un procediment constituent que, per mitjà d’un govern provisional i d’unes eleccions generals, posés les bases d’un nou sistema polític.
A Catalunya, a més de l’Assemblea de Catalunya, al final del 1975 es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava onze partits.
Les forces antifranquistes van perdre la iniciativa i van promoure una sèrie de mobilitzacions populars (manifestacions, vagues, ...) que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia.
Diversos sectors van estar en vagues durant varies setmanes (Madrid).
El govern de Suárez i la reforma política
El rei Joan Carles I i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d’Arias Navarro el 30 de juny de 1976 i van imposar com a successor Adolfo Suárez, un jove polític procedent dels sectors reformistes del Movimiento, que va acceptar conduir les reformes des del govern. Desprès d’accedir a la presidència del govern, Suárez va iniciar contactes amb les forces democràtiques. A més, va proposar un projecte audaç, la Llei de reforma política (LRP), que reconeixia, amb limitacions, els drets fonamentals de les persones, la potestat legislativa i preveia un sistema electoral democràtic.
La llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976 i va ser aprovada pel 81% dels votants.
1.2. La construcció de la democràcia
Els mesos següents de l’aprovació de la Llei de reforma política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, per tal de preparar les condicions per a la celebració d’eleccions generals. Mentrestant a tot arreu es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.
El camí vers la democratització es va completar amb una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una amnistia per a delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics i es va anar desmantellant totes les institucions franquistes. Es va dissoldre el Tribunal d’Ordre públic, el Movimiento Nacional i el Sindicato Vertical.
Es va legalitzar els partits PCE i PSUC.
Les primeres eleccions democràtiques
Les eleccions generals van quedar fixades per al 15 de juny del 1977 i s’hi van presentar la majoria de partits que havien vertebrat l’oposició al règim de Franco.
Manuel Fraga Iribarne va crear un nou partit, Alianza Popular. Des del govern es va constituir la Unión de Centro Democrático (UCD), el líder de la qual era Adolfo Suárez.
La jornada electoral es va celebrar amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, el PSOE va quedar en segon lloc. Adolfo Suárez va constituir el primer govern democràtic d’Espanya desprès de la Guerra Civil. Una de les primeres tasques del nou govern va ser la redacció d’una constitució per establir les bases del nou estat democràtic.
A Catalunya van guanyar els socialistes, encapçalat per Joan Reventós, el segon lloc pa ser pel PSUC, i l’UCD i PDC en tercer lloc.
La constitució del 1978
- Política de consens.
- Caràcter progressista.
- Monarquia parlamentària.
- Aboleix la pena de mort.
- Principis rectors de la política social i econòmica.
- Llibertat de mercat.
- Dret a l’autonomia.
La recuperació de l’Autonomia
2.1. El restabliment de la Generalitat de Catalunya
L’Assemblea de Parlamentaris Catalans demanava la restauració de la generalitat,
el retorn del seu president, el restabliment de l’Estatut i la constitució d’un govern provisional de Catalunya. Hagueren mobilitzacions populars al voltant de la campanya “Volem l’estatut”, l’11 de setembre del 1976 a Sant Boi de Llobregat i l’11 de setembre del 1977 a Barcelona.
Llavors, el president Suárez va voler prendre la iniciativa i va negociar directament amb Tarradellas el restabliment de la Generalitat provisional i el seu retorn com a president desprès de 30 anys d’exili. (Poques competències, ensenyament obligatori del català i comissió mixta de traspassos Estat-Generalitat).
2.2. L’Estatut d’Autonomia de Sau
L’Assemblea de Parlamentaris Catalans va impulsar l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia i va nomenar una Comissió de 20 diputats que va redactar un projecte d’Estatut. El projecte, anomenat Estatut de Sau pel lloc on van tenir lloc les reunions del treball de la Comissió, va ser aprovat per l’Assemblea de Parlamentaris el 16 de desembre del 1978. L’Estatut va ser sanciona per les Corts. A Catalunya es va celebrar el referèndum, que va triomfar. L’estatut:
- Reconeixia Catalunya com una nacionalitat.
- El català com a llengua pròpia.
- Parlament – President – Consell Executiu – Tribunal superior de Justícia.
- Competències legislatives i executives.
- Policia Nacional.
- Finançament.
2.3. L’Estat de les Autonomies
El procès de construcció de l’Estat de les Autonomies es va iniciar a partir del moment en què la Constitució va regular la possibilitat que totes les nacionalitats que ho desitgessin es convertissin en comunitats autònomes, regides per un estatut d’autonomia, amb un Parlament autònom, elegit per sufragi universal i amb un govern propi. Establia dos procediments d’accés a l’autonomia: un de més ràpid i complet, previst en l’article 151, al qual podien accedir directament les nacionalitats històriques, i si complia unes condicions determinades i la decisió era aprovada per un referèndum, i un altre de més lent, previst en l’article 143.
3. Crisi econòmica i obstacles a la democràcia
3.1. Un context de crisi econòmica internacional
La Transició va coincidir amb l’inici d’una crisi econòmica internacional arran d’una gran pujada del preu del petroli. Als problemes econòmics s’hi van afegir la incertesa política i el retard d’adopció de mesures contra la crisi. Hi va haver una disminució de les exportacions, una retallada de les inversions estrangeres, una caiguda dels ingressos per turisme i retorn dels emigrants a Europa. La crisi energètica va derivar en una profunda crisi industrial i consegüentment l’atur va augmentar en un ritme anual molt elevat. La renda per capità disminueix i es produeix un procés d’inflació.
La caiguda de l’activitat econòmica a Catalunya va superar la mitjana espanyola. L’atur va augmentar a un ritme anual molt elevat i va passar del 8,1 % al 19.9 %.
Tot això va frenar el corrent migratori i va contribuir a la caiguda de la taxa de natalitat.
3.2. Els Pactes de la Moncloa
Per fer front a la crisi econòmica, era imprescindible una entesa entre el govern i els partits de l’oposició. L’octubre del 1977, les principals forces polítiques, va signar els Pactes de la Moncloa, que contenien un seguit d’acords per al sanejament de l’economia i un programa d’actuació política.
Els seus objectius principals eren la reducció de la inflació i la posada en pràctica d’un conjunt de reformes per repartir d’una manera equitativa els costos de la crisi, racionalitzar el consum d’energia, etc.
Hi va haver una reforma fiscal i una reforma de la Seguretat Social. També es va procedir a una reforma tributària, i va entrar en vigor l’impost extraordinari sobre el patrimoni l’IPRF.
3.3. Els obstacles de la democràcia
Alguns sectors promovien la violència per tal d’obstaculitzar la democràcia. Les principals amenaces provenien de l’involucionisme, del colpisme militar i del terrorisme.
Les forces de l’extrema dreta van estimular un cop d’Estat militar que forcés la involució política. Organitzaren grups violents que van arribar a la formació d’agrupacions de pistolers com els Guerrilleros de Cristo Rey i la Triple A. Unes de les seves accions més virulentes fou l’assassinat de cinc advocats laboralistes vinculats al PCE i a CC OO, al seu despatx del carrer Atocha de Madrid (1977).
El terrorisme d’extrema esquerra també va incrementar les seves actuacions cercant víctimes entre les forces armades, els cossos de seguretat... En aquells anys van aparèixer els GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriórtico).
L’activitat terrorista principal provenia d’ETA, que refusava la Constitució del 1978 perquè aquesta no reconeixia el dret d’autodeterminació. Així, l’organització terrorista va emprendre una campanya d’atemptats. Una enorme magnitud va tenir l’atemptat als magatzems Hipercor de Barcelona (1987), que va causar 21 morts i 45 ferits. A Catalunya es creà l’organització independentista Terra Lliure.
4. La consolidació democràtica (1978-1982)
4.1. El segon govern de la UCD
Una vegada aprovada la Constitució, Suárez va dissoldre les Corts i es van convocar eleccions legislatives per al març del 1979, que van donar resultats molt similars a les del 1977. El triomf va ser novament per a la UCD que presidia Adolfo Suárez, seguida del PSOE, i a molta distància el PCE. A Catalunya, les forces d’esquerra, PSC i PSUC, van tornar a ser majoritàries.
La UCD va formar un nou govern, presidit també per Suárez i en minoria parlamentària, que va continuar l’activitat reformista, amb lleis com l’Estatut dels Treballadors (1980). Als problemes interns s’hi va afegir el seu fracàs relatiu en les primeres eleccions municipals democràtiques, a partir de les quals es van construir nombrosos ajuntaments d’esquerra, sobretot a les grans ciutats.
La crisi de la UCD, la difícil situació econòmica i les accions desestabilitzadores d’ETA van produir una debilitat extrema del govern. El maig de 1980, el PSOE va presentar a les Corts una moció de censura que l’oposició va perdre per un marge molt escàs. Des d’aquell moment, l’activitat governamental es va paralitzar.
Davant el fraccionament de la UCD, Adolfo Suárez va dimitir de la presidència del govern i del partit el 29 de gener del 1981.
4.2. El cop d’Estat del 23-F
El 23 de febrer del 1981, mentre en el Congrés dels Diputats s’estava realitzant la votació d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez a la presidència del govern, un grup de guàrdies civils comandat pel tinent coronel Antonio Tejero va irrompre a l’hemicicle, va interrompre la votació per la força i va retenir tots els diputats i el govern sencer. Paral·lelament, el capità general Jaime Milans del Bosch va declarar l’Estat de guerra a València i va treure les tropes al carrer per imposar un canvi de rumb en la política espanyola.
Els objectius dels colpistes eren confusos i segurament no coincidents, però tots compartien la intenció de paralitzar el procés democràtic i d’atorgar a l’exèrcit en un paper rellevant en el govern.
El 27 de febrer un seguit de manifestacions multitudinàries en defensa de la democràcia va recórrer els carrers de les ciutats espanyoles.
4.3. El declivi de la UCD
Dos dies desprès de l’intent de cop d’Estat, Calvo Sotelo va ser investit nou cap de govern. Pràcticament la seva política no es va diferenciar de la de Suárez. El govern va signar am les organitzacions empresarials i sindicals l’Acord Nacional d’Ocupació, per contribuir des del món laboral a l’estabilitat democràtica desprès de l’intent colpista. Així mateix, la Llei del divorci, a la qual s’oposaven els grups democristians de la UCD, va ser aprovada a l’abril del 1981, però, la Llei d’autonomia universitària va ser retirada.
Ingrés d’Espanya a l’OTAN va ser efectiva el 30 de maig del 1982.
UCD-PSOE à Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOHPA).
Adolfo Suárez creà el seu propi partit, CDS (Centro democrático y social).
El 1982 es celebren unes noves eleccions, que va donar la victòria al PSOE, la qual cosa posava la fi a la transició.
5. Els governs de la democràcia (1982-2008)
5.1. L’etapa de govern socialista (1982-1996)
Eleccions d’octubre del 1982 à PSOE va obtenir la majoria absoluta.
El seu líder, Felipe González, va ser elegit president del govern i el PSOE va mantenir el poder durant quatre legislatures.
La majoria absoluta es va renovar en les eleccions de 1986 i 1989. L’any 1993, el PSOE va haver de cercar el suport dels partits nacionalistes per poder governar.
El 1982, amb un cens de 26.8 milions de votants i amb una participació del 80%, el PSOE va obtenir 10 milions de vots i Alianza Popular, la meitat. Per darrere es va situar Convergència i Unió, la UCD, i el Partido Comunista de España.
A Catalunya, el partit dels socialistes va obtenir el triomf, i el segon lloc va ser per CiU.
El procés reformista
El canvi socialista es va concretar en un ampli programa de reformes:
- Lluitar contra la crisi econòmica.
- Racionalitzar les administracions públiques.
- Avançar cap a l’Estat del benestar.
Per reactivar l’economia es van prendre mesures per garantir l’estabilitat financera, reduir la inflanció i estimular la inversió privada. La reconversió industrial va ser un procés d’adaptació dels sectors productius a les exigències del mercat internacional i de l’ ingrés de la CEE.
El tancament d’empreses i l’augment de l’atur van provocar conflictes laborals importants en el sector metal·lúrgic (Sagunt, Biscaia) i de les drassanes (Galícia).
Les reformes econòmiques van estar acompanyades de reformes socials: Cal destacar la despenalització de certs supòsits de l’avortament i, sobretot la reforma educativa, que va portar l’educació gratuïta als 14 anys (la LODE), i que prolongava l’escolarització obligatòria i gratuïta fins als 16 anys (la LOGSE).
L’any 1983, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals 14 articles de la LOHPA, i amb els articles vàlids es va confegir a aprovar una nova Llei del procés autonòmic (LPA).
Pel que fa la política internacional, el 12 de juny de 1985, es va signar el Tractat d’Adhesió a la CEE; Espanya s’hi va incorporar l’1 de gener del 1986. També es va fer un referèndum per ratificar l’ ingrés d’Espanya a l’OTAN, que va resultar favorable.
Per fer front al colpisme, el govern va emprendre una reforma de l’exèrcit, que va consistir en reduir-ne gradualment la plantilla, modernitzar-ne les estructures i subordinar-lo al poder civil. Per abordar el problema terrorista d’ETA, es va signar el Pacte d’Ajuria Enea (1988), que unia totes les forces polítiques democràtiques contra la violència.
El desgast del govern
Les reformes econòmiques havien suposat un deteriorament de les relacions entre els sindicats i el govern pel fet que els esforços per a la reconversió econòmica havien estat suportats, essencialment, pels treballadors. El resultat va ser una vaga general el 14 de desembre de 1988. El govern va respondre am una sèrie de mesures socials i laborals entre el 1990 i el 1995:
- Es va universalitzar l’assistència sanitària gratuïta.
- Es va enfortir el sistema de protecció contra la desocupació.
- Es va consolidar i garantir el sistema públic de pensions mitjançant el Pacte de Toledo.
Va sortir a la llum l’anomenada “Guerra Bruta” contra el terrorisme amb els Grupos Antiterrotistas de la Liberación. L’erosió del govern socialista es va incrementar a partir del 1992 amb l’arribada d’una nova recessió econòmica de caràcter mundial.
5.2. Els governs del Partido Popular
Les eleccions de març del 1996 van ser guanyades pel Partido Popular: José María Aznar va ser elegit president del govern, però en no tenir majoria absoluta, va haver de cercar el suport de les formacions nacionalistes (CiU, PNB i Coalición Canaria). A Catalunya la victòria va ser per al PSC, seguit per CiU i el PP.
La legislatura en minoria
L’acció del primer govern d’Aznar va tenir una orientació centrista. Aznar va fixar la política econòmica com a tasca prioritària. Va mantenir una política social que assegurés l’Estat del benestar. Privatització d’empreses públiques per recaptar els ingressos per equilibrar els pressupostos de l’Estat.
El govern en majoria
Les eleccions legislatives de l’any 2000 van adjudicar al PP la majoria absoluta del Parlament. A Catalunya, el PP, va augmentar el nombre d’escons però va mantenir el tercer lloc. Va elaborar un seguit de lleis noves: la Llei d’estrangeria, la Llei orgànica d’universitats, la Llei orgànica de qualitat de l’ensenyament, i la Llei de partits.
El PP va fer front a qüestions que van provocar una gran tensió social, com el Pla Hidrològic Nacional, l’enfonsament del petrolier Prestige. Una reforma del subsidi d’atur, que va provocar una vaga general, on la reforma va ser retirada. Però el fet més pol·lèmic va ser el suport del govern espanyol a la invasió de l’ Iraq, per una força multinacional encapçalada pels Estats Units. Manifestacions contràries a la guerra.
Per a les eleccions del 2004, el PP va designar Mariano Rajoy com a candidat a la presidència. Però l’11 de març, tres dies abans de la data electoral, l’esclat de deu bombes a les rodalies de l’estació d’Atocha a Madrid, que van causar quasi 200 morts i més 1000 ferits, va alterar dramàticament la campanya electoral. En un primer moment el govern va atribuir l’atemptat a ETA, quan moltes pistes deien que havia sigut l’organització islamista al-Qaida. Gran part de l’opinió pública va desconfiar de les explicacions del govern.
5.3. Els socialistes novament al poder
Les eleccions es van celebrar el 14 de març del 2004 i les previsions auguraven una nova victòria del Partido Popular no es van complir. El PSOE, que presentava com a candidat José Luis Rodríguez Zapatero, va aconseguir un nombre més gran de vots.
La primera mesura fou retirar immediatament les tropes espanyoles de l’Iraq (abril del 2004). També va promulgar noves lleis com la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes i la Llei de dependència. Va agilitar els tràmits del divorci, la regularització d’immigrants i va permetre el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Per últim va renovar alguns estatuts d’autonomia.
6. La Catalunya autònoma
6.1. El sistema de partits a Catalunya
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) . Jordi Pujol
Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
petit nucli de centristes de Catalunya – UCD
PSC-Congrés . Joan Reventós
PSC-Reagrupament . Josep Pallach
Federació Catalana del PSOE
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
El Partit Popular (PP)
Unió de Centre democràtic (UCD) – alguns membres van abandonar el partit
i es van unir a CiU
6.2. L'hegemonia de Convergència I Unió a la Generalitat
1980, 20 de març, primeres eleccions autonòmiques, que van suposar el triomf de CiU, 28% dels vots. Jordi Pujol va formar un govern en minoria amb el suport d'ERC. Va tenir com a objectiu prioritari el desenvolupament de l'Estatut. L'aprovació de LOHPA ( Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic) va ser mal rebuda I va dificultar les relacions amb el govern central.
Eleccions de 1984, 1988 I 1992 – majoria absoluta
fins al 1995 que va quedar en majoria simple, allà es van acabar els 23 primers anys de l'autonomia catalana. Durant el període la tasca del govern va ser :
- consolidar institucions pròpies amb les lleis sobre organització del govern
- funció pública
- creació de la policia autonòmica (Mossos d'Esquadra)
- impulsar el desenvolupament de matèries bàsiques, com l'ensenyament I la sanitat , de gran importància
- Llei de normalització lingüística : promoció del català en l'ensenyament I major presència en mitjans de comunicació
- Creació de tres canals de televisió (TV3, 33 3/24)
- Llei d'organització del territori : 41 comarques.
6.3. El govern tripartit d'esquerres
al 2003 el PSC va ser el partit més votat per un estret marge, es van unir PSC, ERC I ICV.
Va sortir Pasqual Maragall com a president al capdavant d'un govern tripartit acordat amb el Pacte de Tinell.
El principal projecte va ser elaborar un nou estatut que reconegués el caràcter nacional de Catalunya, més competències per la Generalitat, millorés l'autonomia tributària i drets i deures als ciutadans davant del govern de Catalunya. El text estatutari va ser aprovat pel Parlament al 2005 amb el vot de tots els partits menys el PP.
7. Desenvolupament econòmic i canvis socials
7.1. El Creixement Econòmic
Després de la crisi de 1993-1974 les economies occidentals van començar a recuperar-se I a créixer, Espanya i Catalunya van participar en aquest creixement. 3 fases:
- Fase de creixement (1986-1991) : després del procés del sanejament bancari i reconversió industrial del PSOE, va augmentar la renda per càpita, va disminuir l'atur i va millorar l'economia en general.
- Fase de recessió (1992-1997): El creixement es va esgotar a causa de les dificultat econòmiques per l'enfonsament de l'URSS, la recessió econòmica de EEUU I la unificació d'Alemanya. Va disminuir la renda per càpita, va augmentar l'atur (1 milió de persones al 1994) I va augmentar l’ inflació.
- Fase de creixement (1998-2008): Els governs del PP I el primer govern de ZP van coincidir amb una etapa de recuperació afavorida per ingressar a la comunitat de la moneda del euro. Menys interessos, més inversió i consum, més llocs de treball. Augment de preu de productes energètics.
Malgrat tot:
- Es mantenen problemes estructurals
- les taxes d'atur són de les més altes entre els països industrials
- dèficit exterior alt i endarreriment tecnològic
- economia basada en el lideratge de la construcció
- el boom immobiliari ha augmentat els préstecs hipotecaris i hi ha molta demanda de residència.
Economia a Catalunya
Va patir els mateixos cicles de creixement que a la resta del país. Els serveis han estat l'activitat econòmica més important, la integració al mercat europeu ha fet que l'espanyol perdés força i que augmentessin les exportacions estrangeres. Les diferències amb el conjunt de l'Estat han disminuït , de 26 punts de diferència de PIB, es va reduir fins a 16. Catalunya és la comunitat més rica productivament.
2008 → Crisi financera mundial provocada per les “hipoteques escombraries” dels E.E.U.U
Això provoca un enfonsament de les borses de tot el món.
-descens del consum
-menys concessió de préstecs
-frenada de la construcció i problemes bancaris
A Catalunya ha continuat amb una crisi industrial derivada de les dificultats financeres de les empreses i de la frenada del consum
fallida de moltes empreses, augment de l'atur i disminució d'un 2'9% del PIB al inici del 2009.
7.2. El canvi demogràfic i social
Espanya ha deixat de ser un país d'emigrants a ser un receptor d’immigració, Catalunya ha acollit un alt percentatge d'aquests immigrants. (1991, estrangers 1,161% del total. 2006, estrangers: 12'81% del total).
L'any 2008 la població va superar els 45 milions d’hàbitats, I a Catalunya els 7 milions. Les previsions de creixement demogràfic de fa anys s'han vist alterades per l'arribada massiva d’immigrants, la majoria del Marroc I Amèrica Llatina, uns quants dels països de l'Est.
Una nova estructura laboral
increment de la població ocupada a Espanya. Dels 12,5 milions al 1996 als 20,3 al 2007. Provocat en part per la incorporació massiva de la dona al treball I acompanyat per la disminució de la taxa d'atur per sota del 9%. Però la precarietat laboral afecta gairebé a un terç dels treballadors.
La crisi iniciada al 2008 ha suposat un canvi, l'atur està tornant a pujar fins al 13% a Espanya, 11'8% a Catalunya.
El sector primari ha anat perdent treball I importància mentre que el sector terciari n'ha guanyat molta. A Catalunya els serveis representen el 66% de la població activa.
La taxa d'ocupació femenina s'ha duplicat en els darrers 25 anys, però encara està per sota dels països més avançats. (+ del 60%) mentre que a Catalunya encara estem al 53,1%
7.3. La transformació de les mentalitats
L'estructura familiar ha canviat, han sorgit models de família alternatius (monoparental, parelles de fet, homosexuals...), s'ha retardat l'edat d'emancipació dels joves de la llar familiar.
El paper de la dona ha experimentat una gran revolució, sobretot amb la incorporació generalitzada al mercat laboral. La societat també ha de fer front a la violència contra les dones en els àmbits socials I familiars.
S'ha aconseguit la plena escolarització.
Resumenes Bachillerato
Esto es un blog que facilitará la herramienta de estudio del bachiller con resúmenes de algunas materias teóricas y con páginas web de apuntes, exámenes de selectividad de otros años, etc.
Atentamente,
el coordinador.
Atentamente,
el coordinador.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)